El dimecres, mentre esperava per entrar al despatx del professor a fer un examen sobre Història Contemporània, un senyor (d'uns 50 anys) se'm va aproximar, i em va fer diverses preguntes; Què feia allí, a qui esperava, per a què...El cas és que després d'aquest breu interrogatori, em va fer una sèrie de preguntes ja un poc més personals.

Primer em va preguntar que si era espanyol, perque per la meua forma de parlar, veia que no era italià, i que, per la pronunciació de les "e" davant de les "s" a inici de paraula (Spagna, per exemple), podia saber que era espanyol. Em va dir que el seu fill està nacionalitzat cubà, i que viu allí, que per tant, entenia la meua llengua. Jo, simplement em vaig limitar a somriure.

Després d'aquest moment un poc estrany, em va mirar de dalt a baix, i em va preguntar que com estava la situació econòmica a l'estat espanyol. Li vaig contestar (basant-me en el que puc llegir i el que puc veure per ací) que allí les coses pinten més mal que ací, encara que tampoc ells es lliuren. Vaig optar per no mencionar a Berlusconi (ací, i més al nord, és jugar-se-la molt). Em va dir que ho teníem fotut de veritat, que ells no. Si una cosa m'ha ensenyat aquest any, és que per a un italià, allò seu està en perfectes condicions i és el millor del món (un altre dia parlaré d'açò).

Ja per últim, em va fer una pregunta un poc desconcertant, i que em va deiar xocat. Em va preguntar si jo era més espanyol o més català. Li vaig dir que era de València, i que per tant, era del sud de Catalunya. L'home va entendre a la perfecció el que li deia i, com jo uns minuts abans, es va limitar a somriure.



L'examen em va ixir bé, per cert.

Sols amide 171 centímetres, i no voreu el vertigen que tinc. Les distàncies en vertical, m'aturen. Em provoquen tremolors a les cames. No sé perque, però el que més vertigen em provoca, és estar a certa altura, parar i mirar cap allà dalt. Supose que serà perque la meua consciència sap que estic a certa altitud, i que els meus ulls no poden veure allò que tinc davant. A l'estar a certa altura, em fallen les forces, i em costa reaccionar. Són moments que es passa mal, la veritat (a cap persona li'ls recomane), però sempre hi ha algun lloc en el qual emparar-se, i poder protegir-se de la por.

- Què estudies?

- Història.

- De l'art?

- No, història.

- Ah! Què estàs en tercer? l'últim any, no?

- Emmm...Història són 5 anys.

- Tanta història hi ha?

- Si.

- I per a què serveix? Per a les preguntes grogues del Trivial?

- No, per a professor.

- Ah! per a mestre, que guai!

- Mestre no, professor.

- I ja està?

- Uff!

Estic sentant al meu nou raconet del pis; el balcó de la part de darrere, que dóna a un simple carrer (on corre molt de vent totes les nits). Des d'ací puc veure un dels monuments més importants i bonics de la ciutat de Verona; La Torre dei Lamberti. És el centre de la ciutat. I des de ma casa, es pot veure. De fet, sols hi ha dos punts des d'on la puc vore. Un és la meua habitació. L'altre és ací.
Caputxa al cap i amb música de fons, no em fixe ara mateixa en la torre. M'impressiona més la Lluna que està just sota. No m'havia fixat mai, però aquesta imatge que estic ara mateixa mirant, és preciosa. I pensar que l'he tingut tot el temps, i no he sabut aprofitar-la fins (exactament) 23 dies abans de que me'n vaja, em fa sentir culpable. Culpable per no alçar el cap més a sovint, i vore tot allò que em dóna Itàlia. Se m'acaba el temps ací. I les llunes van passant, i creixen, i es completen, i decreixen, i desapareixen. I aquest cicle va tocant fi, i comença un altre. I la Lluna, va renovant-se constantment. Com nosaltres.

I ella ens mira des d'allí dalt.
I nosaltres l'admirem des d'ací baix.

Finalment m'he decidit i he canviat el blog. Ara tampoc és que siga res de l'altre món, però crec que té un altre toc. He afegit nous apartats i he canviat colors, tonalitats, formes...Amb la foto, ja és un poc més personal. Poc a poc, intentaré que la cosa tire endavant.

M'agradaria que, si teniu propostes com millorar el blog, me les fereu saber.

No hagués pogut canviar el blog sense la teua ajuda! Gràcies per la nit d'ahir!!


:)

-Vaig arribar a Verona un 15 de setembre de 2009, i me n'aniré un 10 de juny del 2010. Han sigut 250 dies, que són aproximadament un 68'5% de tot un any (365 dies).

-D'aquest any Erasmus, un 62'6% del temps he estat ací, a Verona (i voltants). L'altre 37'4% he estat de viatges.

-He estat un 12'26% del meu temps d'Erasmus a París (21 dies)
-A la terreta, he estat un 11'68% del temps, que són aproximadament uns 20 dies.
-Entre Praga i Viena he estat en total, 7 dies, que ve a ser un 4'09% del curs.
-Tant a Berlín com a Cracòvia, m'he passat un 2'92% dels meus dies d'Erasmus (5 dies a cada ciutat)
-Els dos viatges més curts (3 dies), s'han emportat l'1'75% del meu temps ací a Itàlia.

-En total, he estat de viatges 64 dies.

-Aquest any, he agafat ja 17 vols, i encara me'n queda un; l'últim. He volat amb 3 companyies diferents (11 voltes amb Ryanair, 4 amb Wizz Air i 2 més amb EasyJet). L'últim és amb Ryanair.

-He dormit 9 nits a aeroports. On més, ha sigut a Bèrgam, unes 4. A Milà 2 nits i a Alacant, Praga i Cracòvia, solament una nit.

-He estat a 7 estats diferents: Alemanya, Noruega, Suïssa, França, Polònia, Rep. Txeca i Àustria (sense comptar el de residència; Itàlia).



Les dades diuen que ha sigut un bon any, no?

:)

Hi ha dies que t'agradaria estar a casa, amb la música de fons, gitat al teu sofà, amb els ulls tancats, i somriguent. Altres dies, t'agradaria estar caminant sense parar, ja siga a una gran ciutat, com per les muntanyes. Molts dies avellix no alçar-se del llit, i uns quants dies, desitjaries beure cerveses sense parar, amb bona companyia. Són tots aquestos dies els que em fan. Alguns ara mateixa no els tinc, però d'altres si.


Ací em falten dies d'XBOX amb tu, amb una Coca-Cola i amb un equip que ens tinga a tu i a mi. Em falten ixos dies d'estar a ta casa, dinant pasta amb pa de nous, o d'anar a vore el futbol amb tu. O ixir amb bici tots els dissabtes pel matí, i esmorçar un bon entrepà. Em falten dies de que vingues a casa a dinar, o dies de fer la "siesta" al mateix menjador. Em falten dies que s'alimenten de "carregats de bombo", i marcar gols i cridar. Dies de futbet, de raves bohèmies, d'escoltar als Antònia, als Manel o als Amics. Saborejar un vinil de Llach o de Raimon o de parlar de llibres, personatges i història. En definitiva, dies amb tu.

Em falten dies, i ací solament trenta.

M'ha arribat al blog una invitació o mena de joc que tinc que continuar per a donar a saber el món dels bloggers. És una mena de llista sobre els 10 millors blogs que conec, i fer-los una xicoteta referència i, ja de pas, publicitat. La proposta me l'ha enviada Mariavalls_blog, a la qual li done mil gràcies. Vale a pena ficar de olho nesse blog, supose que serà una iniciativa portuguesa, i ve a ser un "Val la pena mirar aquest blog". Doncs això vaig a fer jo. Torne a repetir; moltes gràcies, Maria! No tinc 10 blogs dels quals parlar, per això, faré referències als 5 que més m'agraden.


- Mariavalls_blog: Per la seua forma de contar les coses i la facilitat per a fer-les tan quotidianes, tot i que està a 1001qm de distància. M'agrada el què i el com del que diu.

- ElsAmicsDeLesArts: Gran grup que cal escoltar! Les seues anècdotes són impressionants, i més si són narrades de tal forma.

- A.F Jaume Oller: Un blog diferent sobre fotografia. Relaxant.

- Lucas: Pel seu estil novel·lesc i la seua complicitat entre autor i protagonista.

- Poc Moderna: Blog de referències musicals i de les bones.


He dit.
Gràcies.

Ahir feia un any que Iniesta va marcar aquell meravellós gol al Chelsea. Torne a repetir: Simpatitze amb el Barça i el seu futbol però, com em van dir l'altre dia, "ser d'un equip ja són paraules majors". Aquell dia, començà a Catalunya un "baby boom". I molts dels nadons, s'anomenaren Andrés (o Andreu).
Recorde estar a un bar a Carcaixent, amb el meu germà i els amics. Jo vaig arribar a la segona part. I faltant un minut per al final del partit, "el Déu del futbol va baixar a Stamford Bridge", i va marcar per començar mite i llegenda. Sis títols. Al moment del gol, al bar es va fer el silenci i, un segon després tots vam assumir que era cert. Tots de peu, cridant (i alguns dels presents, plorant). Molts dies, encara em pose el moment i se'm posa la pell de gallina. I a alguns dies, un nus a gola.
I hui és un d'ells.

Em fan gràcia tots aquells que se n'alegren de que el Barça haja quedat eliminat de la Champions. Simplement pel fet de que diuen que sempre recolzen equips "espanyols", que amb ells "hasta la muerte" en competicions europees. I ara no es paren de crear grups de Facebook tan patètics com:

"Culés haciendo reventar la final del Bernabeu"
"Plataforma para cambiar el estadio de Barça por Camp MOU"
"¿Cómo chorrea el Barça a sus rivales? Enciendiendo los aspersores"
"Laporta se irá a celebrar el Inter-Barça al bar de MOU(rinho)"

I així, milers.
De totes formes, recordar que el Barça "no compra balons d'or, simplement els fa", i que actualment, encara són els vigents campions de totes les competicions de l'estat espanyol, de les europees i de la competició internacional que otorga ser "El Millor Equip Europeu"
Així que amb aquesta entrada sols volia recordar a tots aquells que es cobreixen de gloria perque el Barça no està a la final, que el seu equip de l'ànima, va caure en octaus, és a dir, bastant abans que els blaugranes.

(Cal dir que no sóc del Barça, però em fot que se'l tracte així)
Hui per hui, són el millor equip del món, i dubte que se'l puga igualar fins d'ací molts anys.

Gràcies.