Després de tota l'odissea del volcà, del bus París-Praga, i de la nit a Bèrgam, Natxo i Maria es van trobar a l'estació de Florenc, a la capital de la República Txèquia. Maria tenia ja el pèl un poc més llarg. De fet, Natxo, mentre l'esperava, no es va adonar de que era ella la que se li aproximava. Caminaren vora el Moldava, parlant de tot allò que els passava a París i Verona. Cantaren allò de "ser malparit...". I es perderen pels carrers on Mozart i Kafka havien passejat. Van veure tota la ciutat, s'assabentaren de totes les llegendes i històries que d'ella es parlaven i menjaren Gulash i demés. I així, l'endemà del dia de Sant Jordi, decidiren exprimir més el viatge, i es plantaren a Viena, antiga capital de diversos imperis. Ja amb els euros a la mà, se n'adonaren del poder reial, de com estan de bons els pans de romer i de la bona orientació de Natxo. Caminaren per tota la ciutat i, amb les ulleres de sol, van vore que els jardins reials són perfectes per dinar. Menjaren Würstels, es perderen per laberints i es trobaren amb bars de cerveses grans i bones. Es quedaren bocabadats amb els gelats de Viena i fou a les afores de la ciutat on se n'adonaren de que la pluja els sentava bé. Es van conèixer més encara, fins saber-se ell Zac, i ella, Brenda.
Però el temps no es pot detindre, i aquest passa ràpidament quan veus que t'ho estàs passant massa bé, i Maria i Natxo es van plantar a Praga altra volta, per dir-se fins prompte, i tornar a la seues respectives vides. Però abans van caminar per ciutats altes, entre camins de pedra. I és que Bèrgam els quedava genial.


Ja havien disfrutat de la dita tournée. Ara sols els faltava recordar-la per a sempre. I això estan fent ara Maria i Natxo.

Les bones coses es fan esperar (i de rogar...).


Aquesta vesprada-nit s'inicia la tournée (segundo acto).

Finalment, pareix que demà se'm farà de dia a Praga.





aPraga y vámonos!

Hi ha que vore com canvien les coses en qüestió d'hores. De minuts. De segons. Estava ja tot perdut, pareixia ja que res, que no me n'anava de viatge. I en un moment, tot ha canviat. No és 100% segur que vaja de viatge. De fet, en aquestes situacions, ninguna cosa està al 100% . Si alguna cosa és certa, és que res està segur ara per ara. De totes formes, tot pareix indicar que si que hi haurà tournée...Si no canvia res des d'ara fins a demà matí, Natxo anirà a Viena i Praga (no vaig sol, tranquils).

Possiblement, ha sigut el millor regal d'aniversari que hagués pogut tenir, la veritat.
Per cert, moltes gràcies als centenar de persones que m'ha felicitat, ja siga via facebook, tuenti, mòbil o en persona.

Grassotello ja en té 22.

Finalment, hi haurà tournée!!

El matí caòtic del dimecres, valdrà la pena:

Del 21 al 28 d'abril, Natxo i Maria se'n van a Praga (i Vienna)


I aquesta setmana, vosaltres sis heu fet que siga una de les millors que he passat mai ací. Gràcies. Sobretot a tu, que ja et necessitava veure, i parlar, i riure i disfrutar com portem fent tota la vida. Gràcies.
:)

He vingut ja de Cracòvia. Diuen que és la Florència o la Barcelona de Polònia. I no van tan mal encaminats...Respectant les distàncies, tenen raó.
Com a bon "dito", tinc que dir que el menjar està molt bo. Molt però que molt bo. I que és tot abusivament barat. Abusivament perque, ho veus tot tan barat, que t'ho compres tot. :)
He vist Auschwitz i Birkenau...La paraula bonic no entra en cap dels dos llocs. Deixem-ho en que és interessant. Massa jueu-sionista i subjectiu, però interessant.
Recomane que es faça aquest viatge, encara que siguen tres dies. Sobretot a l'estiu, on no facen -9º i on la neu no ho tape tot.

(no tinc cap foto...bé! ni càmera!)

Ara ja toca estar a Verona, fins no sé quan.
La pregunta que em ronda pel cap és: Finalment hi haurà tournée?
I demà...Visita carcaixentina!
:)

Ja estem altra volta a diumenge. I els mesos van succeïnt-se. I açò poc a poc, va acostant-se al seu final. Març-Abril-Maig. A juny a casa. No sé amb quina idea de totes les que em passen ara pel cap em quedaria quan pense en el que em queda: Sols tres mesos? Encara tres mesos? No sé... Aquesta és la part subjectiva. Objectivament, són tres mesos. 90 dies.
I hui toca fi un d'ells. Un dia de dir adéu. Un dia que, ara que estic ja sol a la meua habitació, amb el llit per fer, un matalàs al terra, un paquet de galetes a la finestra, el llibre de les Cròniques de Pere III el Cerimoniós i una postal d'Estellés ha donat moltes accions-reaccions.
Gràcies per aquestos dies. Dies de no parar, de riure i somriure. Nits de no dormir. Vesprades de café; sopars de 40cm de pizza i una "Bella Napoli" amb mig litre de vi blanc, un macchiato i una camomilla. De discussions tant de dos mons econòmics, com de monuments europeus. De vent Bora a Trieste, de secrets a Bolonya, de catedrals a Milà i de castells a Ferrara.
Aquesta setmana s'ha tornat a parar el temps.


Per sort, encara queda una "tournée".





(a la foto, els convidats)