L'altre dia, un bon amic (el qual sé que segueix aquest blog) em va donar una mala notícia. La persona per la qual jo hui per hui estic fent història, ens ha deixat. Senc si en aquell moment vaig exagerar les coses, però si; vaig plorar.
Encara puc recordar aquelles classes de literatura, on ens vas explicar el "Cantar del Mio Cid", i vam decidir no ixir al pati per a que continuares la història. I com a l'endemà, una hora després d'acabar les classes pel matí, encara estàvem sentats a les taules, escoltant la teua dolça veu, que parlava sobre València, sobre la conquesta als musulmans...Com, entre tu mateixa, feies diàlegs de personatges. I com ens deleitaves amb aquell somriure. I com vas fer que poc a poc, m'enamorara de la literatura. I de la literatura a la història, sols hi ha un pas. Pas que un altre professor, em va ajudar a pegar. Però tu fores qui em va empentar a estar on estic ara. A estudiar el que tu em vas ensenyar a estimar; la història. Fa uns mesos vaig fer un comentari al facebook sobre un homenatge que et van fer. I hui ja no estàs. I senc que no siga així.

Sé que aquesta entrada al meu blog no serà recordada, i tu no la podràs llegir.

Simplement, volia fer-te un xicotet homenatge, Mª Àngeles.

(inclús sabent que, el millor dels homenatges se't queda curt)

Suspendre un examen de lectura, provoca tristor. I si li sumes tonteries domèstiques...
Síndrome de:
"el peix que es mossega la cua"

Espere que se'm passe amb companyia de Paulo Cohelo, Ken Follet o, per culpa de l'examen, de Garibaldi.

Si a la ciutat en la que vius està plovent, el dia és gris i fa fred.
Si el teu caser t'està enganyant al contracte i vigilant en tot moment.
Si, a les 13'17h del migdia els companys de pis encara no s'han alçat.
Si creus que tot açò se't menjarà...

...posa't Viure sense tu i somriu.

...estar un poc cansat del que em passa (o millor dit, del que no em passa) a la terreta. Encara que estiga actualment en el millor estat de gràcia, des de fa ja una temporada, no puc evitar posar-me "mosca" quan veig que res és com era. I mireu que no tinc queixa sobre la meua vida. Tot em va rodat. Però pel que veig, em va així fora del meu poble. Pareix ser que no sóc ja tan ben rebut com jo em pensava o, en el seu defecte, que tampoc era per a tant la meua aportació. I, el que passa en aquestos casos, és que un es cansa. Es cansa de no tenir amb qui ixir a fer-se alguna cosa. Es cansa de caminar pel poble sense cap destí, com hui, que he caminat durant una llarga estoneta perque no volia tornar a tancar-me a casa. Es cansa de tenir que matar el temps llegint elpais.com, o la vilaweb.cat. També es cansa de, cada cinc minuts, entrar al facebook a fer-se de qualsevol grup de "pacotilla". Al final, com tota persona, jo em canse ja d'aquest victimisme en el qual m'han fet caure. No tenir opció a sortir d'aquest estat, també dol. I em podeu creure quan dic que dol molt. Moltíssim. T'alces. Et prens el desdejuni. Vas a comprar. Dines. Et poses a llegir una estoneta. Mates el temps mirant el sostre, o comptant els llibres que t'has llegit del teu estudi. Sopes. Dorms.

(Jo, de moment, per no trencar amb dita rutina, aquesta nit em quedaré a casa)


(i per continuar amb la meua rutina personal, no faré cas a aquestes ximpleries, però les tenia que dir, ho senc)






Natx-0, que tiende a infinito.