Val, sé que no sóc Joaquin Luqui, ni Fernandisco (gràcies a Déu), però a l'igual que tots, tinc una llista de cançons. I el millor de tot, és que totes són en català! I no me n'he adonat fins ara, que he vist la llista de reproducció. És bona senyal per a la música en català, des de Mishima a Mazoni, passant per Antònia Font, Els Amics de les Arts o els Manel. D'Anegats a Joan Miquel Oliver. De Lax'n'Busto a Miquel Gil. I no cal oblidar ni a Sau, ni a Llach, ni a Raimon, ni Serrat, ni Ovidi...Els clàssics que ho començaren tot, ara fa ja una trentena d'anys. Són ells qui van començar a moure tot. Són els Joan Reglà de la música. Són ells qui, amb la seua veu, van fer que tornàrem a nàixer. Renàixer. I no hi ha millor forma de fer-nos escoltar, que amb la veu. I...què millor veu que aquella que ha estat creada per cantar? M'hagués agradat estar a Woodstock, però crec que sóc més d'un "Gener'76". A un bon concert, si senyor!.

D'això tinc ganes, d'agafar el cotxe, baixar la finestra i posar la veu al 23, i anar-me'n ben lluny, a qualsevol concert. Disfrutar. Somriure, ballar, botar, cantar. Posar-me la camiseta dels Antònia, i anar a veure'ls. El meu repte són els Manel. Agafar el cotxe, i cantar. Passar a per la gent, i posar-me un nas de pallasso per conduir, i moure els muscles, simbolitzant que estic ballant, mentre porte el cotxe a un concert. Al cotxe, a mi, i a la companyia. Tots, a gaudir d'hores de viatge per a, després, gaudir d'hores de bona música. Tinc ganes de patxanga (que jo només vull patxanga total). De sopar abans una "fondué" a un bon restaurant, i que el concert em transporte a un altre planeta. I que tot tinga un bon final.






I tot açò, gràcies a aquells que, ara fa ja tres dècades, ho van fer possible. A ells, gràcies.









Natx-0, que tiende a infinito.

Fa uns dies em va arribar un correu. No em deia moltes coses. Si aquest correu va ser rebut de bon grat, fou pel que venia amb ell. El correu sols deia:
Mira, és el que sona a ma casa a tot moment. Blanca ho canta perfecte! Espere que t'agrade. Vos esperarem per fer la segona reunió del club... i ja podrem cantar esta. Un abraç i estudia, que és el que toca ara.

Mira que el correu deia poc, però des de que vaig fer cas al que deia el correu, que no pare d'esboçar somriures. Sé que no és solament el correu el que em fa estar feliç, que hi ha darrere mil i una coses que ajuden, i molt. De fet, altres coses m'animen més, la veritat. Però és aquest correu el que ho va començar tot. La mateixa nit que vaig llegir el correu, vaig decidir cometre una locura (i no és ni casar-me ni anar a viure a Berlín...encara). Vaig decidir que no tenia que esperar més. I així serà. Ara ja tot ha tornat al seu equilibri normal. Normal dins d'un any Erasmus, clar està. Però al cap i a la fi, l'equilibri màxim que es pot tenir en un any així. No em fa falta res més. Si; sóc la felicitat en persona.


I em va fer falta un simple correu per adonar-me'n. Per adonar-me de milers de coses que tinc. Un simple correu. Gràcies.






Natx-0, que tiende a infinito.

No és fàcil actualitzar un blog mentre s'estudia sobre els valors de l'individualisme a la independència dels Estats Units allà per la segona meitat del segle XVIII. Tampoc és massa complicat, al mateix temps, saber quins valors buscaven. Porte ja unes setmanes estudiant a la biblioteca, ací a Verona. Podria explicar-vos que no és realment una biblioteca. Realment, és una església. I no sols perque fins fa 300 anys tenia ixa funció. No sols perque si, antigament era una església basada en l'ordre gòtic. És cert que solament queden els frescos i les columnes, les quals simplement estan per fer-te recordar que, tant a una biblioteca, com a una església, tens que tenir respecte per la resta, i guardar un mínim de silenci. Els frescos, es cauen poc a poc. Molt rusquinià. I m'agrada, la veritat. Li dóna un toc d'abandonament que fa que pugues veure com han anat passant els anys. Et fa veure i comprendre que el temps passa per a tots i per a tot. Avuí en dia, aquesta biblioteca no podria ser una església. O si ho fos, per entrar els meus llibres sobre les reformes de Calví, de Luter o de Zwingili, ho deuria de fer d'amagades. Tampoc em deixarien parlar sobre l'individualisme i la il·lustració (encara que aquesta mai s'acabà de desfer de la religió). Per sort, el temps passa, tant per a una església, com per a una persona. Nosaltres ens farem grans. I ens caurà el pèl, i ens ixirà panxa. I possiblement, a l'igual que a aquest edifici, el qual té unes meravelloses vistes del pati intern de la facultat, solament ens quedem en columnes que marquen tot allò que hem sigut, i frescos, els quals dicten el pas del temps.
Ací dins, per molt que penses que les hores no passen, i que estàs clausurat com un religiós, tot s'esfuma quan veus l'hora, i et gires i mires la nit. I aleshores et dones compter que no hi ha tanta diferència entre aquest edifici convertit en biblioteca, i el seu avantpassat; l'església. Possiblement, la vida d'un monjo enclaustrat, no varie massa de la meua. Dies i dies dedicats a l'estudi, al pensament, a la meditació. El canvi el marca el temps, un temps que cada volta es fa més i més llarg, que pesa als muscles. Pareix que porte el temps també dintre la meua bossa, entre els llibres i el portàtil. Entre la Moleskine i el bolígraf (marca Cristo, tot s'ha de dir).
Tot açò és molt cansat; però quan em note sense més forces per continuar, i quan més sol pareix que estiga, aleshores m'alce de la cadira, i camine fins a les escaleres que donen a la planta 2b. I és ací on m'ature i em gire, i veig tota la sala plena de gent que, a l'igual que jo, s'ha enclaustrat ací. I alce la mirada i allí estan; els dos únics frescos que continuen intactes, vigilant l'entrada. I vigilant que, quan els mire, esboce un somriure.








Natx-0, que tiende a infinito.

Primerament, felicitar a tota la gent l'any nou. Espere que les vostres peticions es facen realitat durant aquestos 365 dies nous que ens esperen. En segon lloc, dir-vos que torne a estar a Verona, i que ja m'he posat a estudiar, encara que molts de vosaltres continue sense creure-s'ho. Estic sol ací al meu pis fins la setmana que ve i estic aprofitant al màxim les estones de silenci.

S'ha acabat l'any 2009. Recorde quan, celebrant l'entrada en aquest any que ha acabat fa res, mentre tots els amics es felicitaven pel canvi, jo estava a un bany, amb unes tissores a la mà dreta, la coleta del pèl a la mà esquerra i amb una frase a la boca: Any nou, vida nova. I així va ser.


Sols li demane a aquest 2010, que continue tal i com ha començat; amb ganes i amb ixa il·lusió.
(i que els desitjos que he fet, baix la llum de la Torre Eiffel, es compleixquen).





Soñar contigo

Paraules d'amor

Volver

Boig per tu






Natx-0, que tiende a infinito.