No és nou que parle de música al meu blog. Menys estrany és que parle de "Els Amics de les Arts". El que mai havia fet, és escriure una entrada sobre solament una cançó (d'amor), però és que aquesta em té atrapat. Sols teniu que escriure al youtube les paraules "a vegades els amics sala apolo", i de sobte es trobareu a un món diferent. El vostre estat canviarà per complet. Entre bases, pianos i guitarres, segur que es poseu a somriure. Ja l'inici em té marcat, quan el Joan Enric es marca una explicació original sobre "la vida en parella":

Si alguna cosa no m'agrada dels dissabtes, són les pel·lícules que fan després de dinar. Totes tenen el mateix argument i un fil conductor de la història bastant precari. Odie sobretot aquelles amb actors i directors alemanys, que se les donen de que les seues pel·lícules "molen", però en realitat, no deixen de ser patètiques representacions filmogràfiques que, al meu parer, donen pena. Ja siga a qualsevol canal de televisió, totes les pel·lícules parlen del mateix. Una unió d'amor-odi entre dos persones, on primer va tot a la perfecció, però una mentida encoberta d'ell, fa rabiar a la pobra enamorada, la qual finalment, acaba perdonant al seu "príncep" per les seues bones accions. Un assassinat d'una jove, on el culpable té una relació amb la detectiu que no pot dormir per les nits pensant en la pobra adolescent i que al final, té que acabar matant a la seua parella assassina. Un policia que veu com segresten a la seua família i que, finalment, descobreix que tot és un complot contra el seu càrrec i té que sofrir un tir al muscle i perseguir al seu rival entre les ruïnes d'una fàbrica abandonada. I podria seguir, la veritat...

Amb tota aquesta gamma filmogràfica, amb aquest gran abanic de possibilitats cinematogràfiques i amb uns guions elaborats després de mesos i mesos d'exprimir-se el cervell, és nomal que ma mare diga sempre:
- Ah, esta ja l'he vist jo.

He estat pensant en deixar d'escriure per ací. Aquest blog va ser creat per a l'Erasmus, i el dijous passat se'm va acabar el curs a Verona, així que no sé si té massa sentit continuar amb el blog. La veritat és que si que m'agradaria: Hi ha un estiu per davant que contar i un últim curs a València. Però no sé ben bé que faré. He pensat en agafar-me unes vacances blogueres, i deixar de costat açò. A casa tinc un internet molt roïn, i la veritat, no estic massa animat ni inspirat per escriure qualsevol cosa. No sóc cap mena d'escritor en crisi. De fet, no sóc escritor. Un simple aficionat que no troba raons per continuar ací. No troba raons per a escriure allò que li envolta, ni allò que pensa.
Com ja he dit, m'agradaria continuar, però no sé si podré actualitzar tant com a mi m'agradaria. És cert que no tinc massa "clientela" al blog (de fet, poques persones es paren a llegir-lo), però a la poca que hi ha, sols li tinc que dir una cosa: Gràcies.
Més de tres mil visites han fet que açò tire.

Amb aquesta entrada avise de que el número d'entrades crec que van a disminuir un poc en aquesta època, i si hi ha entrades. Supose que tot tindrà que vore. M'he alçat amb el peu esquerre i porte ja una setmana sol a casa (pràcticament).

En fi, que el blog no tindrà tantes entrades com jo desitjaria, però estic escàs d'idees, ho senc.
Gràcies.

Hoy ha sido el día que no quería que llegara. Hoy me he desmontado definitivamente la que, hasta jueves, será mi habitación. Ya tengo las maletas hechas. Sólo me queda fuera la ropa para los 4 días. He descolgado fotos, mapas, postales, billetes de tren, de avión, entradas a museos, óperas, partidos de hockey, marcapáginas de lugares brutales...Hoy lo he hecho todo a ritmo de Els Amics, de los Manel y de los Mishima. Sin parar en ningún momento. Hora y media intentando hacer como si tuviera el corazón de piedra, y como si no me afectara el tener que desmontar el que ha sido mi entorno. Hora y media de plegar ropa, clasificar por darle algo al vagabundo de los alrededores de mi casa, limpiar a fondo. Hora y media ante el armario con la mirada perdida. Ropa rota y sin ningún remedio, a la basura. Hora y media de tener que tocar con mis manos, todos lo recuerdos de un año. Hora y media de sonrisa, de recordar y de pensar en todo.


Y tras hora y media, no lo he podido evitar. He llorado.


--------

Hui ha sigut el dia que no volia que arribara. Hui m'he desmuntat definitivament la que, fins dijous, serà la meua habitació. Ja tinc les maletes fetes. Sols em queda fora la roba per als 4 dies. He despenjat fotos, mapes, postals, bitllets de tren, d'avió, entrades a museus, òperes, partits d'hoquei, marcapàgines de llocs brutals...Hui ho he fet tot a ritme dels Amics, dels Manel i dels Mishima. Sense parar en cap moment. Hora i mitja intentant fer com si tingués el cor de pedra, i com si no m'afectara el tenir que desmuntar el que ha sigut el meu entorn. Hora i mitja de plegar roba, classificar-ne per donar-li alguna cosa al rodamón dels voltants de ma casa, netejar a fons. Hora i mitja davant l'armari amb la mirada perduda. Roba trencada i sense cap remei, a la basura. Hora i mitja de tenir que tocar amb les meues mans, tots els records d'un any. Hora i mitja de somriure, de recordar i de pensar en tot.

I després d'hora i mitja, no ho he pogut evitar. He plorat.

A menys de 10 dies del meu final d'Erasmus, les coses es veuen des d'un altre punt de vista i amb un altre color. Pareixia ahir quan l'avió ixia de València direcció Milà-Orio al Serio, i uns mesos després, tot s'ha acabat ja pràcticament. Pareix ahir quan no tenia pis, quan no entenia res d'italià, quan m'alimentava a base de "Catacrockers" i d'aigua, i ara...Ara ja comence a vore el final d'aquesta etapa del Giro, de la qual sols queda l'sprint final. Huit dies em separen de la terreta. En quilòmetres, més d'un miler, en hores de vol; dos. Huit simples dies, i Verona serà ja part d'un moment de la meua vida. Passarà a ser un record. Una enyorança.

Molta gent diu que un any Erasmus és deixar de costat la teua vida i obrir un xicotet parèntesi. No obstant, preferisc no fer cas del verb "Deixar" ni del verb "Obrir". No he deixat en cap moment la meua "vida" de costat. Tanmateix, no podria disfrutar d'aquest parèntesi sense ella. A l'igual que no he obert cap parèntesi amb aquest any a Itàlia (i Europa, per què no dir-ho?). Els parèntesi ningú els recorda. I l'oblit és el pitjor dels remeis.



Sols huit dies em separen d'un segon origen.

:)