El dimecres, mentre esperava per entrar al despatx del professor a fer un examen sobre Història Contemporània, un senyor (d'uns 50 anys) se'm va aproximar, i em va fer diverses preguntes; Què feia allí, a qui esperava, per a què...El cas és que després d'aquest breu interrogatori, em va fer una sèrie de preguntes ja un poc més personals.

Primer em va preguntar que si era espanyol, perque per la meua forma de parlar, veia que no era italià, i que, per la pronunciació de les "e" davant de les "s" a inici de paraula (Spagna, per exemple), podia saber que era espanyol. Em va dir que el seu fill està nacionalitzat cubà, i que viu allí, que per tant, entenia la meua llengua. Jo, simplement em vaig limitar a somriure.

Després d'aquest moment un poc estrany, em va mirar de dalt a baix, i em va preguntar que com estava la situació econòmica a l'estat espanyol. Li vaig contestar (basant-me en el que puc llegir i el que puc veure per ací) que allí les coses pinten més mal que ací, encara que tampoc ells es lliuren. Vaig optar per no mencionar a Berlusconi (ací, i més al nord, és jugar-se-la molt). Em va dir que ho teníem fotut de veritat, que ells no. Si una cosa m'ha ensenyat aquest any, és que per a un italià, allò seu està en perfectes condicions i és el millor del món (un altre dia parlaré d'açò).

Ja per últim, em va fer una pregunta un poc desconcertant, i que em va deiar xocat. Em va preguntar si jo era més espanyol o més català. Li vaig dir que era de València, i que per tant, era del sud de Catalunya. L'home va entendre a la perfecció el que li deia i, com jo uns minuts abans, es va limitar a somriure.



L'examen em va ixir bé, per cert.