AF i viatges

Posted by Natxo On divendres, d’octubre 30, 2009 2 petit(s) four(s)


Després de molt de temps, torne per ací. Si, torne a estar escoltant música...Però aquesta vegada, estan junt a mi els meus companyers de viatge, els que en tot moment, passe el que passe, han estat ahi. I és que aquestos mallorquins són així. El seu salat (i el seu salero) deixen bocabadats a qualsevol persona. Igual et poden deleitar amb un viatge "A Rússia", que aparèixen a un "Camp de maduixes". Són capaços de recrear perfectament els "Multicinemes" que ens muntem a les nostres habitacions, amb pel·lícules de tot tipus. Gràcies a açò, la meua casa, totes les nits, es plena de "Milers d'habitants". I a l'hivern, per això, "Dins d'aquest iglú", sempre "Fa calor". Cal dir que hi ha una altra cançò, la qual és la meua preferida i em recorda a moltes coses, però les bones coses, cal reservar-se-les per a un mateix.
A qui no li agradaria anar-se'n lluny, amb un MP3 amb la bateria cargada i escoltant a aquestos genis de la música? Ai! Joan Miquel! Quines lletres ixen d'aquest cap al qual li falten pels, però li sobren idees! I Pau? Quan aprendrà Pau a fer el rap de "L'astronauta rimador" a un concert sense acabar per terra i roig com una tomaca? Però sense cap dubte, el meu heroi és Joan. Com es pot tocar el baix d'aquesta forma, passant desapercebut entre tots, amb la mirada perduda entre el públic? Com deia, qui no voldria estar tota una vesprada sentat a un tren, mirant per la finestra (i escoltant les més que pesades parades) i escoltant a aquestos bojos?
Però anar-se'n lluny. Molt lluny. A aquells llocs on és millor marxar en avió. El que es diu viatjar. El que he fet: Viatjar. Dies d'alçar-se matí, per recorrer tota la ciutat, amb l'U, amb l'S o a peu. De fer fotos desenfocades, de visitar panaderies barates on sempre es repeteix el mateix disc. Perdre's per la ciutat i tenir sempre un punt de referència alt, a certa plaça, on acabava la línia U5 i on es pot dinar per 1'20€. Caminar entre ideologies de cement, o parar-se a veure a cert grup de carrer tocar mentre el semàfor (un poc peculiar, tot cal dir-ho) està en verd. Parar-se a veure dotzenes de tendes que, en el fons, són iguals. Que et pregunten a cada cantó: "Do you speak english?". Fer-se cafés calentets i fotos. Moltes fotos. 355. Enamorar-se de la 261.

I és que aquestos són els detallets que m'agraden.







Natx-0, que tiende a infinito.

Verona y Vino Blanco

Posted by Natxo On dilluns, d’octubre 19, 2009 1 petit(s) four(s)


Escric des de la biblioteca de la facultat on espere passar grans moments d'estudi. Des d'ací es pot un sentir un poc més alt, culturalment parlant. Sobretot si combinem un poc de biblioteca amb un poc de passeig per Verona. Caminar i arribar fins a la casa de Dante, no té preu, la veritat. Continuar caminant i perdre's per camins de pedra, que amaguen ja segles i, segurament alguns, ja amb un mil·leni a la seua esquena. Supose que el nivell de bohemisme és relativament baix si el comparem en altres ciutats europees, com ara Barcelona, París, Praha o Berlín. Però cal dir que Verona té el seu punt. Això si, el tens que buscar.
Buscar el lloc i el moment adequat per sentir-se un poc més bohemitzat. Pot ser, el lloc el trobes a piazza Erbe, baix de la columna del Lleó, o a la piazza Bra, al costat de l'Arena. També pot ser que el trobes a la catedral, o a les diferents esglésies que, paralel·lament al riu, es situen a la ciutat. Pot ser el lloc estiga al mirador, des d'on es pot vore tota la ciutat, o al parc de Garibaldi, des d'on un es pot sentar a escriure les coses que veu a la seua Moleskine.
El moment, el podríem trobar durant tot el dia, però sembla millor al migdia, quan el Sol s'assenta sobre els nostres caps, i el fred s'amaga per uns instants. Jo, al ser més de fred que no pas de calor, trobe el moment quan la llum del dia comença ja a despedir-se de tots, quan la Lluna comença a entrar en escena. És en aquest moment quan servidor agafa la seua agenda que una vegada el seu germà li regalà de Londres, i que des d'aquell moment, sempre porta darrere, i se'n va a qualsevol osteria amb la resta de la gent, i es situa a un racó de la taula, amb la seua copa de vi blanc, escoltant el que la resta de persones diuen i discuteixen. A una osteria, poden sorgir milers de converses. Algunes absurdes, altres utòpiques, però de normal, sobre història. Les osteries són, possiblement, el lloc més especial que es pot trobar a Verona. Uns amagatalls de la ciutat on pareix ser que el temps es va parar a l'època Moderna. On el Jazz està, amb molt poca veu, a cada racó del minúscul saló. Em senc com un "Salonniere", si. Sols estem la Moleskine, el Jazz, la gent i, en un segon plànol; Jo.

Supose que les osteries eren l'Starbucks de fa 300 anys...Sense portàtil, solament una agenda. Sense café, solament una copa de vi blanc.





Natx-0, que tiende a infinito

Portàtil, Manel i jo (i llibres)

Posted by Natxo On diumenge, d’octubre 11, 2009 2 petit(s) four(s)


Malalt a casa. Sol a l'habitació. Sense res...Sols el portàtil, la música de Manel i jo. estem ací els tres ents en la foscor. Manel sona a la llunyania, el portàtil em pesa a les cames. Jo estic dèbil. Malalt, sense forces per a res, sense intencions de moure'm de casa. Una casa que ja té un nou personatge dins; Roberto. Sicilià que estudia per a pilot d'avió. Malalt i sense forces, em dispose a escriure ací els pensaments que em passen ara pel cap. Podria fer com Arturo Pérez-Reverte, i d'un dia com el d'ahir, a Venèzia, escriure tot un llibre que, per la plutja que ens va caure, podria ser perfectament "Un dia de Cólera". També podria fer com ell, i parlar de totes les coses que veig a Verona, ciutat a la que vaig a viure (i conviure) fins juliol. Aquest llibre, segurament s'anomenaria "Territorio Comanche". Podria resumir en uns quants llibres tot el que em passa ací, totes les anècdotes i històries que sorgeixen de mi i de la gent que està ací estudiant com jo. Aquestos llibres serien més extensos...Hi hauria més d'un. Possiblement seria el Capità Alatriste. Podria fer com la Maga, i no entendre res. O també com Horacio, i entendre-ho tot. No sé. També podria fer com Gürb, i disfressar-me per passar sense ser reconegut.
Però no estic escrivint per parlar de literatura magistral, sinó per deixar-me dur per un teclat, un "Ceràmiques Guzman" i unes idees. Un teclat que poc a poc va sent més fàcil, unes cançons que cada volta em fan recordar més, i unes idees que fan que el meu cervell no pare d'estar en moviment.
Sol, ací dins d'aquesta càmera, sense cap decibel de més, sols Manel, el teclat i els sorolls que naixen d'un costipat monumental. Sols això. Febra, tos, congestió. Portàtil, Manel i jo. Cert llibre queda molt a prop de mi...En el meu estat, hui l'acabe...Sols són un centenar de pàgines les que em queden per acabar un llibre que en un principi servia per fer de burla, i que ara és per a mi ja un clàssic, un llibre de culte. Cortázar. Rayuela. És extrany que encara tire de menys a Rocamadour, i això que ja fa temps que no ix al llibre.
Manel ara m'està deleitant amb "Corrandes de la parella estable". Que gran! El sonar d'aquesta cançò em fa recordar-te. Em fa tornar a reaccionar com aquella volta. El portàtil està malalt com jo. Li queda poca bateria. Està en les últimes, i necessita descansar. Jo necessite una dutxa, algun medicament que m'ajude i que continuen les cançons, i amb ells, els records.
Hui, si tingués que ser algun personatge literari, hui seria Jabato, del llibre de Javier Garcia Sánchez "L'Alpe d'Huez". Encara que tot en contra, intenta sempre superar-ho.



Natx-0, que tiende a infinito

Rutines

Posted by Natxo On dimecres, d’octubre 07, 2009 3 petit(s) four(s)

Està molt bé tenir ja una rutina a seguir...M'agrada perque així no estàs tot el dia sense fer res. La rutina d'alçar-se prompte per anar a parlar amb mil i un professors, per entendre el que et diuen a les classes, per no saber ni en quina classe tens que estar ni a quina hora. La rutineta de que estàs matriculat d'unes assignatures i vols canviar-les totes i no pots.
En fi, de les coses que veig per ací, de la gent, dels soparets, de les rises i de més coses, no tinc queixa, la veritat. La gent és perfecta, ja siga a casa mirant una pel·lícula o visitant Bardolino, al Llac Garda.
El pis comença ja a tenir un poc més de sentiment, ja tinc "la foto" penjada, ja hi ha roba per les cadires, música pel pis i més coses.

En fi...vaig a vore que em diuen els coordinadors, que comença a ser un poc desesperant no saber res.

Ah! A Itàlia els cafés no són igual que a la facultat!



Natx-0, que tiende a infinito

Començar a ser...

Posted by Natxo On dilluns, d’octubre 05, 2009 2 petit(s) four(s)


Començar a ser ja un més a una ciutat nova. Començar ja a conèixer a gent, a poder ixir a fer-te un café, o una cervesa. Començar a no estar ja sempre decaigut per no tenir pis. Començar a estudiar, a cuinar, a caminar sense importar on es va. Començar a llegir llibres, a continuar Rayuelas. Començar a tirar de menys a la gent. Començar a ser rutinari tirar de menys a certa gent.

Començar una nova vida...però sense oblidar l'anterior.


Nou blog el meu...L'anterior no es podia actualitzar, ho senc.


Natx-0, que tiende a infinito.