Estic sentant al meu nou raconet del pis; el balcó de la part de darrere, que dóna a un simple carrer (on corre molt de vent totes les nits). Des d'ací puc veure un dels monuments més importants i bonics de la ciutat de Verona; La Torre dei Lamberti. És el centre de la ciutat. I des de ma casa, es pot veure. De fet, sols hi ha dos punts des d'on la puc vore. Un és la meua habitació. L'altre és ací.
Caputxa al cap i amb música de fons, no em fixe ara mateixa en la torre. M'impressiona més la Lluna que està just sota. No m'havia fixat mai, però aquesta imatge que estic ara mateixa mirant, és preciosa. I pensar que l'he tingut tot el temps, i no he sabut aprofitar-la fins (exactament) 23 dies abans de que me'n vaja, em fa sentir culpable. Culpable per no alçar el cap més a sovint, i vore tot allò que em dóna Itàlia. Se m'acaba el temps ací. I les llunes van passant, i creixen, i es completen, i decreixen, i desapareixen. I aquest cicle va tocant fi, i comença un altre. I la Lluna, va renovant-se constantment. Com nosaltres.

I ella ens mira des d'allí dalt.
I nosaltres l'admirem des d'ací baix.