Ahir feien 303 anys que es van implantar els famosos Decrets de Nova Planta. Tal dia com ahir, un 29 de juny de 1707, València es quedava sense allò més propi que teníem; Els nostres Drets.
Per celebrar-ho, ahir mateixa, 303 anys després del gran assassinat, tant el PP com el PSOE-PSPV, van decidir obrir la tomba dels Furs, traure'ls i fer el que ja feia molt de temps que desitjaven: Rematar-los. I es que van decidir dur endavant una grandiosa llei per al nostre territori. Van decidir acabar de matar-nos en vida. Ja no és obligat el valencià per a optar a places dins del sector públic valencià. Fomentem la reclusió lingüística, el tancament cultural. Molt bé, si senyor. Acabem de matar tot allò que hem estat creant des de fa ja molt de temps. Decidim trencar amb allò que ens diferència, i quedem-nos solament amb el folclore que siginificarà haver parlat, escoltat, llegit, viscut i estimat el/en valencià. Vergonya em donaria a mi tenir que polsar el botó del "SI" a les Corts per a dur endavant aquesta nova llei. Vergonya de saber que, actes com aquestos són els que comencen els xicotets canvis que, a la llarga, en uns anys, es notaran i estaran al carrer.
Al mateix temps, a Catalunya, hui s'ha decidit al Parlament català que el 50% de les pel·lícules projectades als cinemes, siguen en català. És fantàstic que es puga anar al cinema i poder veure totes les estrenes a la teua llengua. A Europa, solament a certs territoris (entre ells Itàlia, França, Espanya...) les pel·lícules es doblen a la llengua oficial de l'estat. I ara Catalunya serà un territori més. I aquest gest val més del que ens podem imaginar.
Mentre uns perdem les nostres arrels, els nostres origens i la nostra cultura, altres la defensen amb sentiment. Nosaltres (el País Valencià, perque certament, tots som culpables d'açò) estem matant allò que ens ha identificat durants segles, mentre ells estan revitalitzant el que els han llevat durant dècades. Catalunya i València. València i Catalunya. Dos territoris que es troben tan a prop i que, a la vegada, tan lluny.
Possiblement així, Estellés no voldria mai assumir la veu del seu poble, perque aquesta seria en castellà (i possiblement, ja no seria el seu poble).
