Hoy ha sido el día que no quería que llegara. Hoy me he desmontado definitivamente la que, hasta jueves, será mi habitación. Ya tengo las maletas hechas. Sólo me queda fuera la ropa para los 4 días. He descolgado fotos, mapas, postales, billetes de tren, de avión, entradas a museos, óperas, partidos de hockey, marcapáginas de lugares brutales...Hoy lo he hecho todo a ritmo de Els Amics, de los Manel y de los Mishima. Sin parar en ningún momento. Hora y media intentando hacer como si tuviera el corazón de piedra, y como si no me afectara el tener que desmontar el que ha sido mi entorno. Hora y media de plegar ropa, clasificar por darle algo al vagabundo de los alrededores de mi casa, limpiar a fondo. Hora y media ante el armario con la mirada perdida. Ropa rota y sin ningún remedio, a la basura. Hora y media de tener que tocar con mis manos, todos lo recuerdos de un año. Hora y media de sonrisa, de recordar y de pensar en todo.


Y tras hora y media, no lo he podido evitar. He llorado.


--------

Hui ha sigut el dia que no volia que arribara. Hui m'he desmuntat definitivament la que, fins dijous, serà la meua habitació. Ja tinc les maletes fetes. Sols em queda fora la roba per als 4 dies. He despenjat fotos, mapes, postals, bitllets de tren, d'avió, entrades a museus, òperes, partits d'hoquei, marcapàgines de llocs brutals...Hui ho he fet tot a ritme dels Amics, dels Manel i dels Mishima. Sense parar en cap moment. Hora i mitja intentant fer com si tingués el cor de pedra, i com si no m'afectara el tenir que desmuntar el que ha sigut el meu entorn. Hora i mitja de plegar roba, classificar-ne per donar-li alguna cosa al rodamón dels voltants de ma casa, netejar a fons. Hora i mitja davant l'armari amb la mirada perduda. Roba trencada i sense cap remei, a la basura. Hora i mitja de tenir que tocar amb les meues mans, tots els records d'un any. Hora i mitja de somriure, de recordar i de pensar en tot.

I després d'hora i mitja, no ho he pogut evitar. He plorat.

A menys de 10 dies del meu final d'Erasmus, les coses es veuen des d'un altre punt de vista i amb un altre color. Pareixia ahir quan l'avió ixia de València direcció Milà-Orio al Serio, i uns mesos després, tot s'ha acabat ja pràcticament. Pareix ahir quan no tenia pis, quan no entenia res d'italià, quan m'alimentava a base de "Catacrockers" i d'aigua, i ara...Ara ja comence a vore el final d'aquesta etapa del Giro, de la qual sols queda l'sprint final. Huit dies em separen de la terreta. En quilòmetres, més d'un miler, en hores de vol; dos. Huit simples dies, i Verona serà ja part d'un moment de la meua vida. Passarà a ser un record. Una enyorança.

Molta gent diu que un any Erasmus és deixar de costat la teua vida i obrir un xicotet parèntesi. No obstant, preferisc no fer cas del verb "Deixar" ni del verb "Obrir". No he deixat en cap moment la meua "vida" de costat. Tanmateix, no podria disfrutar d'aquest parèntesi sense ella. A l'igual que no he obert cap parèntesi amb aquest any a Itàlia (i Europa, per què no dir-ho?). Els parèntesi ningú els recorda. I l'oblit és el pitjor dels remeis.



Sols huit dies em separen d'un segon origen.

:)

Estic sentant al meu nou raconet del pis; el balcó de la part de darrere, que dóna a un simple carrer (on corre molt de vent totes les nits). Des d'ací puc veure un dels monuments més importants i bonics de la ciutat de Verona; La Torre dei Lamberti. És el centre de la ciutat. I des de ma casa, es pot veure. De fet, sols hi ha dos punts des d'on la puc vore. Un és la meua habitació. L'altre és ací.
Caputxa al cap i amb música de fons, no em fixe ara mateixa en la torre. M'impressiona més la Lluna que està just sota. No m'havia fixat mai, però aquesta imatge que estic ara mateixa mirant, és preciosa. I pensar que l'he tingut tot el temps, i no he sabut aprofitar-la fins (exactament) 23 dies abans de que me'n vaja, em fa sentir culpable. Culpable per no alçar el cap més a sovint, i vore tot allò que em dóna Itàlia. Se m'acaba el temps ací. I les llunes van passant, i creixen, i es completen, i decreixen, i desapareixen. I aquest cicle va tocant fi, i comença un altre. I la Lluna, va renovant-se constantment. Com nosaltres.

I ella ens mira des d'allí dalt.
I nosaltres l'admirem des d'ací baix.

-Vaig arribar a Verona un 15 de setembre de 2009, i me n'aniré un 10 de juny del 2010. Han sigut 250 dies, que són aproximadament un 68'5% de tot un any (365 dies).

-D'aquest any Erasmus, un 62'6% del temps he estat ací, a Verona (i voltants). L'altre 37'4% he estat de viatges.

-He estat un 12'26% del meu temps d'Erasmus a París (21 dies)
-A la terreta, he estat un 11'68% del temps, que són aproximadament uns 20 dies.
-Entre Praga i Viena he estat en total, 7 dies, que ve a ser un 4'09% del curs.
-Tant a Berlín com a Cracòvia, m'he passat un 2'92% dels meus dies d'Erasmus (5 dies a cada ciutat)
-Els dos viatges més curts (3 dies), s'han emportat l'1'75% del meu temps ací a Itàlia.

-En total, he estat de viatges 64 dies.

-Aquest any, he agafat ja 17 vols, i encara me'n queda un; l'últim. He volat amb 3 companyies diferents (11 voltes amb Ryanair, 4 amb Wizz Air i 2 més amb EasyJet). L'últim és amb Ryanair.

-He dormit 9 nits a aeroports. On més, ha sigut a Bèrgam, unes 4. A Milà 2 nits i a Alacant, Praga i Cracòvia, solament una nit.

-He estat a 7 estats diferents: Alemanya, Noruega, Suïssa, França, Polònia, Rep. Txeca i Àustria (sense comptar el de residència; Itàlia).



Les dades diuen que ha sigut un bon any, no?

:)

Quin diumenge més caser! Són es 20'59h, me'n vaig a fer el sopar i encara estic en pijama. No he parlat amb ningú, ni he vist a ningú en tot el dia. He vist tres pel·lícules i he llegit un poc d'Obabakoak (vos recomane el llibre). Encara tinc lleganyes de les cabotades que he pegat en algun moment que altre de la vesprada. He netejat la casa a ritme dels Amics, i he dinat escoltant als Antònia Font. Igual plou que ix el sol, mai es sap en un diumenge d'aquestos. De totes formes, tampoc m'afecta molt. Tinc la persiana acatxada i tampoc és que m'importe massa el temps de Verona.

M'ha agradat aquest diumenge.
:)