Hoy ha sido el día que no quería que llegara. Hoy me he desmontado definitivamente la que, hasta jueves, será mi habitación. Ya tengo las maletas hechas. Sólo me queda fuera la ropa para los 4 días. He descolgado fotos, mapas, postales, billetes de tren, de avión, entradas a museos, óperas, partidos de hockey, marcapáginas de lugares brutales...Hoy lo he hecho todo a ritmo de Els Amics, de los Manel y de los Mishima. Sin parar en ningún momento. Hora y media intentando hacer como si tuviera el corazón de piedra, y como si no me afectara el tener que desmontar el que ha sido mi entorno. Hora y media de plegar ropa, clasificar por darle algo al vagabundo de los alrededores de mi casa, limpiar a fondo. Hora y media ante el armario con la mirada perdida. Ropa rota y sin ningún remedio, a la basura. Hora y media de tener que tocar con mis manos, todos lo recuerdos de un año. Hora y media de sonrisa, de recordar y de pensar en todo.


Y tras hora y media, no lo he podido evitar. He llorado.


--------

Hui ha sigut el dia que no volia que arribara. Hui m'he desmuntat definitivament la que, fins dijous, serà la meua habitació. Ja tinc les maletes fetes. Sols em queda fora la roba per als 4 dies. He despenjat fotos, mapes, postals, bitllets de tren, d'avió, entrades a museus, òperes, partits d'hoquei, marcapàgines de llocs brutals...Hui ho he fet tot a ritme dels Amics, dels Manel i dels Mishima. Sense parar en cap moment. Hora i mitja intentant fer com si tingués el cor de pedra, i com si no m'afectara el tenir que desmuntar el que ha sigut el meu entorn. Hora i mitja de plegar roba, classificar-ne per donar-li alguna cosa al rodamón dels voltants de ma casa, netejar a fons. Hora i mitja davant l'armari amb la mirada perduda. Roba trencada i sense cap remei, a la basura. Hora i mitja de tenir que tocar amb les meues mans, tots els records d'un any. Hora i mitja de somriure, de recordar i de pensar en tot.

I després d'hora i mitja, no ho he pogut evitar. He plorat.

A menys de 10 dies del meu final d'Erasmus, les coses es veuen des d'un altre punt de vista i amb un altre color. Pareixia ahir quan l'avió ixia de València direcció Milà-Orio al Serio, i uns mesos després, tot s'ha acabat ja pràcticament. Pareix ahir quan no tenia pis, quan no entenia res d'italià, quan m'alimentava a base de "Catacrockers" i d'aigua, i ara...Ara ja comence a vore el final d'aquesta etapa del Giro, de la qual sols queda l'sprint final. Huit dies em separen de la terreta. En quilòmetres, més d'un miler, en hores de vol; dos. Huit simples dies, i Verona serà ja part d'un moment de la meua vida. Passarà a ser un record. Una enyorança.

Molta gent diu que un any Erasmus és deixar de costat la teua vida i obrir un xicotet parèntesi. No obstant, preferisc no fer cas del verb "Deixar" ni del verb "Obrir". No he deixat en cap moment la meua "vida" de costat. Tanmateix, no podria disfrutar d'aquest parèntesi sense ella. A l'igual que no he obert cap parèntesi amb aquest any a Itàlia (i Europa, per què no dir-ho?). Els parèntesi ningú els recorda. I l'oblit és el pitjor dels remeis.



Sols huit dies em separen d'un segon origen.

:)

Estic sentant al meu nou raconet del pis; el balcó de la part de darrere, que dóna a un simple carrer (on corre molt de vent totes les nits). Des d'ací puc veure un dels monuments més importants i bonics de la ciutat de Verona; La Torre dei Lamberti. És el centre de la ciutat. I des de ma casa, es pot veure. De fet, sols hi ha dos punts des d'on la puc vore. Un és la meua habitació. L'altre és ací.
Caputxa al cap i amb música de fons, no em fixe ara mateixa en la torre. M'impressiona més la Lluna que està just sota. No m'havia fixat mai, però aquesta imatge que estic ara mateixa mirant, és preciosa. I pensar que l'he tingut tot el temps, i no he sabut aprofitar-la fins (exactament) 23 dies abans de que me'n vaja, em fa sentir culpable. Culpable per no alçar el cap més a sovint, i vore tot allò que em dóna Itàlia. Se m'acaba el temps ací. I les llunes van passant, i creixen, i es completen, i decreixen, i desapareixen. I aquest cicle va tocant fi, i comença un altre. I la Lluna, va renovant-se constantment. Com nosaltres.

I ella ens mira des d'allí dalt.
I nosaltres l'admirem des d'ací baix.

-Vaig arribar a Verona un 15 de setembre de 2009, i me n'aniré un 10 de juny del 2010. Han sigut 250 dies, que són aproximadament un 68'5% de tot un any (365 dies).

-D'aquest any Erasmus, un 62'6% del temps he estat ací, a Verona (i voltants). L'altre 37'4% he estat de viatges.

-He estat un 12'26% del meu temps d'Erasmus a París (21 dies)
-A la terreta, he estat un 11'68% del temps, que són aproximadament uns 20 dies.
-Entre Praga i Viena he estat en total, 7 dies, que ve a ser un 4'09% del curs.
-Tant a Berlín com a Cracòvia, m'he passat un 2'92% dels meus dies d'Erasmus (5 dies a cada ciutat)
-Els dos viatges més curts (3 dies), s'han emportat l'1'75% del meu temps ací a Itàlia.

-En total, he estat de viatges 64 dies.

-Aquest any, he agafat ja 17 vols, i encara me'n queda un; l'últim. He volat amb 3 companyies diferents (11 voltes amb Ryanair, 4 amb Wizz Air i 2 més amb EasyJet). L'últim és amb Ryanair.

-He dormit 9 nits a aeroports. On més, ha sigut a Bèrgam, unes 4. A Milà 2 nits i a Alacant, Praga i Cracòvia, solament una nit.

-He estat a 7 estats diferents: Alemanya, Noruega, Suïssa, França, Polònia, Rep. Txeca i Àustria (sense comptar el de residència; Itàlia).



Les dades diuen que ha sigut un bon any, no?

:)

Quin diumenge més caser! Són es 20'59h, me'n vaig a fer el sopar i encara estic en pijama. No he parlat amb ningú, ni he vist a ningú en tot el dia. He vist tres pel·lícules i he llegit un poc d'Obabakoak (vos recomane el llibre). Encara tinc lleganyes de les cabotades que he pegat en algun moment que altre de la vesprada. He netejat la casa a ritme dels Amics, i he dinat escoltant als Antònia Font. Igual plou que ix el sol, mai es sap en un diumenge d'aquestos. De totes formes, tampoc m'afecta molt. Tinc la persiana acatxada i tampoc és que m'importe massa el temps de Verona.

M'ha agradat aquest diumenge.
:)

Epa! Ja fa solet i la ciutat agafa un altre tipus de vida! Els gelats ja no venen acompanyats de mànigues llargues. El sol no s'amaga darrere de cap núvol i el vent deixa pas a les lleugeres brises.

Per celebrar-ho, nosaltres anàrem ahir a dinar al mirador, amb creïlles, truites, sandvitxos, coca-coles i pistatxos. Per celebrar que la primavera ja està ací, ens pegàrem un banquet de "toma pan y moja".



En honor a la primavera!

:)

Ja estem altra volta a diumenge. I els mesos van succeïnt-se. I açò poc a poc, va acostant-se al seu final. Març-Abril-Maig. A juny a casa. No sé amb quina idea de totes les que em passen ara pel cap em quedaria quan pense en el que em queda: Sols tres mesos? Encara tres mesos? No sé... Aquesta és la part subjectiva. Objectivament, són tres mesos. 90 dies.
I hui toca fi un d'ells. Un dia de dir adéu. Un dia que, ara que estic ja sol a la meua habitació, amb el llit per fer, un matalàs al terra, un paquet de galetes a la finestra, el llibre de les Cròniques de Pere III el Cerimoniós i una postal d'Estellés ha donat moltes accions-reaccions.
Gràcies per aquestos dies. Dies de no parar, de riure i somriure. Nits de no dormir. Vesprades de café; sopars de 40cm de pizza i una "Bella Napoli" amb mig litre de vi blanc, un macchiato i una camomilla. De discussions tant de dos mons econòmics, com de monuments europeus. De vent Bora a Trieste, de secrets a Bolonya, de catedrals a Milà i de castells a Ferrara.
Aquesta setmana s'ha tornat a parar el temps.


Per sort, encara queda una "tournée".





(a la foto, els convidats)

Si a la ciutat en la que vius està plovent, el dia és gris i fa fred.
Si el teu caser t'està enganyant al contracte i vigilant en tot moment.
Si, a les 13'17h del migdia els companys de pis encara no s'han alçat.
Si creus que tot açò se't menjarà...

...posa't Viure sense tu i somriu.

Fa uns dies em va arribar un correu. No em deia moltes coses. Si aquest correu va ser rebut de bon grat, fou pel que venia amb ell. El correu sols deia:
Mira, és el que sona a ma casa a tot moment. Blanca ho canta perfecte! Espere que t'agrade. Vos esperarem per fer la segona reunió del club... i ja podrem cantar esta. Un abraç i estudia, que és el que toca ara.

Mira que el correu deia poc, però des de que vaig fer cas al que deia el correu, que no pare d'esboçar somriures. Sé que no és solament el correu el que em fa estar feliç, que hi ha darrere mil i una coses que ajuden, i molt. De fet, altres coses m'animen més, la veritat. Però és aquest correu el que ho va començar tot. La mateixa nit que vaig llegir el correu, vaig decidir cometre una locura (i no és ni casar-me ni anar a viure a Berlín...encara). Vaig decidir que no tenia que esperar més. I així serà. Ara ja tot ha tornat al seu equilibri normal. Normal dins d'un any Erasmus, clar està. Però al cap i a la fi, l'equilibri màxim que es pot tenir en un any així. No em fa falta res més. Si; sóc la felicitat en persona.


I em va fer falta un simple correu per adonar-me'n. Per adonar-me de milers de coses que tinc. Un simple correu. Gràcies.






Natx-0, que tiende a infinito.

No és fàcil actualitzar un blog mentre s'estudia sobre els valors de l'individualisme a la independència dels Estats Units allà per la segona meitat del segle XVIII. Tampoc és massa complicat, al mateix temps, saber quins valors buscaven. Porte ja unes setmanes estudiant a la biblioteca, ací a Verona. Podria explicar-vos que no és realment una biblioteca. Realment, és una església. I no sols perque fins fa 300 anys tenia ixa funció. No sols perque si, antigament era una església basada en l'ordre gòtic. És cert que solament queden els frescos i les columnes, les quals simplement estan per fer-te recordar que, tant a una biblioteca, com a una església, tens que tenir respecte per la resta, i guardar un mínim de silenci. Els frescos, es cauen poc a poc. Molt rusquinià. I m'agrada, la veritat. Li dóna un toc d'abandonament que fa que pugues veure com han anat passant els anys. Et fa veure i comprendre que el temps passa per a tots i per a tot. Avuí en dia, aquesta biblioteca no podria ser una església. O si ho fos, per entrar els meus llibres sobre les reformes de Calví, de Luter o de Zwingili, ho deuria de fer d'amagades. Tampoc em deixarien parlar sobre l'individualisme i la il·lustració (encara que aquesta mai s'acabà de desfer de la religió). Per sort, el temps passa, tant per a una església, com per a una persona. Nosaltres ens farem grans. I ens caurà el pèl, i ens ixirà panxa. I possiblement, a l'igual que a aquest edifici, el qual té unes meravelloses vistes del pati intern de la facultat, solament ens quedem en columnes que marquen tot allò que hem sigut, i frescos, els quals dicten el pas del temps.
Ací dins, per molt que penses que les hores no passen, i que estàs clausurat com un religiós, tot s'esfuma quan veus l'hora, i et gires i mires la nit. I aleshores et dones compter que no hi ha tanta diferència entre aquest edifici convertit en biblioteca, i el seu avantpassat; l'església. Possiblement, la vida d'un monjo enclaustrat, no varie massa de la meua. Dies i dies dedicats a l'estudi, al pensament, a la meditació. El canvi el marca el temps, un temps que cada volta es fa més i més llarg, que pesa als muscles. Pareix que porte el temps també dintre la meua bossa, entre els llibres i el portàtil. Entre la Moleskine i el bolígraf (marca Cristo, tot s'ha de dir).
Tot açò és molt cansat; però quan em note sense més forces per continuar, i quan més sol pareix que estiga, aleshores m'alce de la cadira, i camine fins a les escaleres que donen a la planta 2b. I és ací on m'ature i em gire, i veig tota la sala plena de gent que, a l'igual que jo, s'ha enclaustrat ací. I alce la mirada i allí estan; els dos únics frescos que continuen intactes, vigilant l'entrada. I vigilant que, quan els mire, esboce un somriure.








Natx-0, que tiende a infinito.