Vacances

Posted by Natxo On dissabte, de juliol 24, 2010 0 petit(s) four(s)

El dilluns marxe de vacances. Me'n vaig amb els meus pares i el meu germà a Isaba, un poble perdut prop de la "Selva d'Irati", a Navarra. Situat a pocs quilòmetres de França (País Basc francès), em trobaré, durant cinc dies entre muntanyes, tapat per les nits amb mantes i caminant entre bons paisatges. Hem decidit donar-li més importància a les muntanyes dels voltants que no a les ciutats properes.

Tornaré el divendres, i el mateix dissabte, me n'aniré a L'Aleixar (Tarragona) a veure a "Els Amics de les Arts". Bé, jo dormiré al poble del costat; Vilallonga del Camp. D'ací, el diumenge partirem a Poblet, per veure el monestir cistercenc. Ens banyarem, relaxarem i sobretot, disfrutarem i cantarem bona música. Ixirem el dissabte de bon matí, per poder exprimir més encara el cap de setmana.

Així que, pareix ser que aquest serà el darrer post fins a agost. He decidit agafar-me unes bones vacances, i totes dues, amb les millors companyies possibles. Sé que no ho aparente massa, però tinc ixa il·lusioneta que se li posa a un xiquet menudet als ulls, quan sap que el que li ve per davant, és el millor que li podria passar, i el que porta ja molt de temps esperant.

M'espera una de les millors setmanes de l'any.

Ens veiem prompte, sigau feliços!

M'encanten les festes populars!

Posted by Natxo On diumenge, de juliol 18, 2010 2 petit(s) four(s)


Ahir vaig anar a Aielo de Malferit a sopar i a disfrutar d'un bon concert de Pep Gimeno, "el Botifarra". Aielo és coneguda per dos coses (gran pregunta que vaig resoldre encara al cotxe). La primera, és per Nino Bravo, el qual va nàixer allí, i la segona, més important, menys coneguda i tractada com una bogeria, és que a Aielo, s'inventà la Coca-Cola (perdó, senyors i senyores lectores del meu blog d'Atlanta). És una història que em crec, i més després de veure la fàbrica, situada just a la plaça de l'Ajuntament. Encara es pot llegir el rètol "Kola Refrescante: 1880, Ayelo".


D'ahir, em quede amb l'emoció que em va fer tornar a sentir un poble. M'encanten les festes populars dels municipis. Correfocs, bandes musicals, castells de focs d'artifici, la gent als bars i ben arreglats, en honor al seu patró, xiquets pel carrer corrent i seguint la retafila de tambors, bombos, trompetes...I és que a mi, tot aquest folclore, tota aquesta parafernàlia popular m'agrada. Dolçaines, tabals, el Botifarra, el "Ja ve Sento", el "Serra de Mariola" o simplement, les banderes penjant als carrers, la gent sopant a la porta de casa o la familiaritat de tot un poble unit per les seues festes.


Confiarem en que aquestes tradicions no queden en l'oblit, que no s'oblide mai d'on venim, perque si perdrem aquesta cultura, que és la nostra, no tindrem ja cap signe d'identificació. I com vaig dir anit, no es pot explicar a un nét, què és la Muixeranga, si cap persona sap tocar-la a la dolçaina i tabal, si cap de nosaltres sap fer un "pinet" o si ningú es disfressa ja de dimoni als correfocs.


Per sort, sempre ens quedarà Pep Gimeno, el Botifarra, i ens ho explicarà tot.

Dolces nits de somnis curts...

Posted by Natxo On divendres, de juliol 16, 2010 0 petit(s) four(s)

...i és que anit vam anar a Gandia al concert d'Anna Roig i l'ombre del ton chien. Bona música i bona companyia es van reunir als jardins de casa de la Marquesa. Una música per a molts d'aquells assistens desconeguda i que de seguida els va fer esboçar somriures. Nosaltres, el somriure, el portàvem de casa.

La nit d'ahir, ja la puc guardar a la meua capseta de records

(posaria tantes cançons seves...)

què diran els déus...

Posted by Natxo On dijous, de juliol 01, 2010 2 petit(s) four(s)

Rebuscant entre la paperassa, m'he fet amb un regal. Un regal que em feren al deixar l'escola, i passar a l'institut. Un quadre, amb una quatribarrada i baix, un dels textos més bonics i significatius que he llegit mai. En tots aquestos anys, no sabia quina cosa em volia dir. No entenia el seu significat. I en tots aquestos anys, he aprés una a una, cada paraula del que em diu. I moltes vegades, recitava aquelles frases que baix una quatribarrada i una mà oberta se m'oferien. Ho recitava de cap, perque no sabia què em volia dir. Fins ara.

Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.