El dilluns marxe de vacances. Me'n vaig amb els meus pares i el meu germà a Isaba, un poble perdut prop de la "Selva d'Irati", a Navarra. Situat a pocs quilòmetres de França (País Basc francès), em trobaré, durant cinc dies entre muntanyes, tapat per les nits amb mantes i caminant entre bons paisatges. Hem decidit donar-li més importància a les muntanyes dels voltants que no a les ciutats properes.
Tornaré el divendres, i el mateix dissabte, me n'aniré a L'Aleixar (Tarragona) a veure a "Els Amics de les Arts". Bé, jo dormiré al poble del costat; Vilallonga del Camp. D'ací, el diumenge partirem a Poblet, per veure el monestir cistercenc. Ens banyarem, relaxarem i sobretot, disfrutarem i cantarem bona música. Ixirem el dissabte de bon matí, per poder exprimir més encara el cap de setmana.
Així que, pareix ser que aquest serà el darrer post fins a agost. He decidit agafar-me unes bones vacances, i totes dues, amb les millors companyies possibles. Sé que no ho aparente massa, però tinc ixa il·lusioneta que se li posa a un xiquet menudet als ulls, quan sap que el que li ve per davant, és el millor que li podria passar, i el que porta ja molt de temps esperant.
M'espera una de les millors setmanes de l'any.
Ens veiem prompte, sigau feliços!
...i és que anit vam anar a Gandia al concert d'Anna Roig i l'ombre del ton chien. Bona música i bona companyia es van reunir als jardins de casa de la Marquesa. Una música per a molts d'aquells assistens desconeguda i que de seguida els va fer esboçar somriures. Nosaltres, el somriure, el portàvem de casa.
La nit d'ahir, ja la puc guardar a la meua capseta de records
(posaria tantes cançons seves...)
Rebuscant entre la paperassa, m'he fet amb un regal. Un regal que em feren al deixar l'escola, i passar a l'institut. Un quadre, amb una quatribarrada i baix, un dels textos més bonics i significatius que he llegit mai. En tots aquestos anys, no sabia quina cosa em volia dir. No entenia el seu significat. I en tots aquestos anys, he aprés una a una, cada paraula del que em diu. I moltes vegades, recitava aquelles frases que baix una quatribarrada i una mà oberta se m'oferien. Ho recitava de cap, perque no sabia què em volia dir. Fins ara.