A menys de 10 dies del meu final d'Erasmus, les coses es veuen des d'un altre punt de vista i amb un altre color. Pareixia ahir quan l'avió ixia de València direcció Milà-Orio al Serio, i uns mesos després, tot s'ha acabat ja pràcticament. Pareix ahir quan no tenia pis, quan no entenia res d'italià, quan m'alimentava a base de "Catacrockers" i d'aigua, i ara...Ara ja comence a vore el final d'aquesta etapa del Giro, de la qual sols queda l'sprint final. Huit dies em separen de la terreta. En quilòmetres, més d'un miler, en hores de vol; dos. Huit simples dies, i Verona serà ja part d'un moment de la meua vida. Passarà a ser un record. Una enyorança.
Molta gent diu que un any Erasmus és deixar de costat la teua vida i obrir un xicotet parèntesi. No obstant, preferisc no fer cas del verb "Deixar" ni del verb "Obrir". No he deixat en cap moment la meua "vida" de costat. Tanmateix, no podria disfrutar d'aquest parèntesi sense ella. A l'igual que no he obert cap parèntesi amb aquest any a Itàlia (i Europa, per què no dir-ho?). Els parèntesi ningú els recorda. I l'oblit és el pitjor dels remeis.
Sols huit dies em separen d'un segon origen.
:)
ja queda poc...
On
dimecres, de juny 02, 2010
4
petit(s) four(s)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Més que un parèntesi jo l'any erasmus el veig com un punt i seguit. Posàrem un punt al anar-se'n i en tornarem a posar un ara. I jo pense que aquestos punts ens permeteixen, sense canviar de paràgraf, agafar aire i continuar la lectura amb forces renovades. No creus?
(quina reflexió més apanyà m'has inspirat! igual m'autoplagie...)
La teua és una digna reflexió, Maria. Més que un parèntesi, com ens volen fer creure, és un punt i seguit, com tu dius.
Quantes voltes m'hauré plagiat jo de tu??
:)
N'hi ha que saber anar-se'n, però també n'hi ha que saber tornar...i quan es torna també s'ha de saber continuar...perquè les coses no estaran en el mateix punt que les deixarem, simplement perquè les coses, les nostres coses, la nostra vida ha seguit avançant amb nosaltres i quan tornem, canviem de situació geogràfica però nosaltres seguim sent els mateixos (o no) sense parèntesi ni punts i seguit...no se si m'explique...menuda palla mental!! en tal de no estudiar...jeje
Gaudeix del dies que et queden!!
Salut i vida! ;)
Això deu ser demà passat. Suposo que tot és qüestió de recol·locar-se en el riu, i que les seves aigües us bressolin fins a portar-vos al lloc que us mereixeu.