No és fàcil actualitzar un blog mentre s'estudia sobre els valors de l'individualisme a la independència dels Estats Units allà per la segona meitat del segle XVIII. Tampoc és massa complicat, al mateix temps, saber quins valors buscaven. Porte ja unes setmanes estudiant a la biblioteca, ací a Verona. Podria explicar-vos que no és realment una biblioteca. Realment, és una església. I no sols perque fins fa 300 anys tenia ixa funció. No sols perque si, antigament era una església basada en l'ordre gòtic. És cert que solament queden els frescos i les columnes, les quals simplement estan per fer-te recordar que, tant a una biblioteca, com a una església, tens que tenir respecte per la resta, i guardar un mínim de silenci. Els frescos, es cauen poc a poc. Molt rusquinià. I m'agrada, la veritat. Li dóna un toc d'abandonament que fa que pugues veure com han anat passant els anys. Et fa veure i comprendre que el temps passa per a tots i per a tot. Avuí en dia, aquesta biblioteca no podria ser una església. O si ho fos, per entrar els meus llibres sobre les reformes de Calví, de Luter o de Zwingili, ho deuria de fer d'amagades. Tampoc em deixarien parlar sobre l'individualisme i la il·lustració (encara que aquesta mai s'acabà de desfer de la religió). Per sort, el temps passa, tant per a una església, com per a una persona. Nosaltres ens farem grans. I ens caurà el pèl, i ens ixirà panxa. I possiblement, a l'igual que a aquest edifici, el qual té unes meravelloses vistes del pati intern de la facultat, solament ens quedem en columnes que marquen tot allò que hem sigut, i frescos, els quals dicten el pas del temps.
Ací dins, per molt que penses que les hores no passen, i que estàs clausurat com un religiós, tot s'esfuma quan veus l'hora, i et gires i mires la nit. I aleshores et dones compter que no hi ha tanta diferència entre aquest edifici convertit en biblioteca, i el seu avantpassat; l'església. Possiblement, la vida d'un monjo enclaustrat, no varie massa de la meua. Dies i dies dedicats a l'estudi, al pensament, a la meditació. El canvi el marca el temps, un temps que cada volta es fa més i més llarg, que pesa als muscles. Pareix que porte el temps també dintre la meua bossa, entre els llibres i el portàtil. Entre la Moleskine i el bolígraf (marca Cristo, tot s'ha de dir).
Tot açò és molt cansat; però quan em note sense més forces per continuar, i quan més sol pareix que estiga, aleshores m'alce de la cadira, i camine fins a les escaleres que donen a la planta 2b. I és ací on m'ature i em gire, i veig tota la sala plena de gent que, a l'igual que jo, s'ha enclaustrat ací. I alce la mirada i allí estan; els dos únics frescos que continuen intactes, vigilant l'entrada. I vigilant que, quan els mire, esboce un somriure.








Natx-0, que tiende a infinito.