No és nou que parle de música al meu blog. Menys estrany és que parle de "Els Amics de les Arts". El que mai havia fet, és escriure una entrada sobre solament una cançó (d'amor), però és que aquesta em té atrapat. Sols teniu que escriure al youtube les paraules "a vegades els amics sala apolo", i de sobte es trobareu a un món diferent. El vostre estat canviarà per complet. Entre bases, pianos i guitarres, segur que es poseu a somriure. Ja l'inici em té marcat, quan el Joan Enric es marca una explicació original sobre "la vida en parella":

La cançó és, possiblement, de les millor escrites als últims anys en català (conjuntament amb Ceràmiques Guzman, dels Manel). La seua posada en escena es brutal (tot i que solament he vist directes a internet, cosa que fa que no siguen en directe) i aquest estiu tinc en ment veure'ls. Dels "ho sento molt" fins als "en una tribu apatxe", passant pels "ja n'apendré", la cançó enganxa.
Hi ha un detall del vídeo que és el que més m'agrada. I és quan el Dani, al minut 1'35'', mira cap a la seua esquerra, alca les celles, tanca la boca i fa un gest de negació amb el cap. Dani, sense adonar-se'n resumeix tota l'escenificació del grup.
I és que són uns grans.