Si alguna cosa no m'agrada dels dissabtes, són les pel·lícules que fan després de dinar. Totes tenen el mateix argument i un fil conductor de la història bastant precari. Odie sobretot aquelles amb actors i directors alemanys, que se les donen de que les seues pel·lícules "molen", però en realitat, no deixen de ser patètiques representacions filmogràfiques que, al meu parer, donen pena. Ja siga a qualsevol canal de televisió, totes les pel·lícules parlen del mateix. Una unió d'amor-odi entre dos persones, on primer va tot a la perfecció, però una mentida encoberta d'ell, fa rabiar a la pobra enamorada, la qual finalment, acaba perdonant al seu "príncep" per les seues bones accions. Un assassinat d'una jove, on el culpable té una relació amb la detectiu que no pot dormir per les nits pensant en la pobra adolescent i que al final, té que acabar matant a la seua parella assassina. Un policia que veu com segresten a la seua família i que, finalment, descobreix que tot és un complot contra el seu càrrec i té que sofrir un tir al muscle i perseguir al seu rival entre les ruïnes d'una fàbrica abandonada. I podria seguir, la veritat...

Amb tota aquesta gamma filmogràfica, amb aquest gran abanic de possibilitats cinematogràfiques i amb uns guions elaborats després de mesos i mesos d'exprimir-se el cervell, és nomal que ma mare diga sempre:
- Ah, esta ja l'he vist jo.