Escric des de la biblioteca de la facultat on espere passar grans moments d'estudi. Des d'ací es pot un sentir un poc més alt, culturalment parlant. Sobretot si combinem un poc de biblioteca amb un poc de passeig per Verona. Caminar i arribar fins a la casa de Dante, no té preu, la veritat. Continuar caminant i perdre's per camins de pedra, que amaguen ja segles i, segurament alguns, ja amb un mil·leni a la seua esquena. Supose que el nivell de bohemisme és relativament baix si el comparem en altres ciutats europees, com ara Barcelona, París, Praha o Berlín. Però cal dir que Verona té el seu punt. Això si, el tens que buscar.
Buscar el lloc i el moment adequat per sentir-se un poc més bohemitzat. Pot ser, el lloc el trobes a piazza Erbe, baix de la columna del Lleó, o a la piazza Bra, al costat de l'Arena. També pot ser que el trobes a la catedral, o a les diferents esglésies que, paralel·lament al riu, es situen a la ciutat. Pot ser el lloc estiga al mirador, des d'on es pot vore tota la ciutat, o al parc de Garibaldi, des d'on un es pot sentar a escriure les coses que veu a la seua Moleskine.
El moment, el podríem trobar durant tot el dia, però sembla millor al migdia, quan el Sol s'assenta sobre els nostres caps, i el fred s'amaga per uns instants. Jo, al ser més de fred que no pas de calor, trobe el moment quan la llum del dia comença ja a despedir-se de tots, quan la Lluna comença a entrar en escena. És en aquest moment quan servidor agafa la seua agenda que una vegada el seu germà li regalà de Londres, i que des d'aquell moment, sempre porta darrere, i se'n va a qualsevol osteria amb la resta de la gent, i es situa a un racó de la taula, amb la seua copa de vi blanc, escoltant el que la resta de persones diuen i discuteixen. A una osteria, poden sorgir milers de converses. Algunes absurdes, altres utòpiques, però de normal, sobre història. Les osteries són, possiblement, el lloc més especial que es pot trobar a Verona. Uns amagatalls de la ciutat on pareix ser que el temps es va parar a l'època Moderna. On el Jazz està, amb molt poca veu, a cada racó del minúscul saló. Em senc com un "Salonniere", si. Sols estem la Moleskine, el Jazz, la gent i, en un segon plànol; Jo.

Supose que les osteries eren l'Starbucks de fa 300 anys...Sense portàtil, solament una agenda. Sense café, solament una copa de vi blanc.





Natx-0, que tiende a infinito