Val, sé que no sóc Joaquin Luqui, ni Fernandisco (gràcies a Déu), però a l'igual que tots, tinc una llista de cançons. I el millor de tot, és que totes són en català! I no me n'he adonat fins ara, que he vist la llista de reproducció. És bona senyal per a la música en català, des de Mishima a Mazoni, passant per Antònia Font, Els Amics de les Arts o els Manel. D'Anegats a Joan Miquel Oliver. De Lax'n'Busto a Miquel Gil. I no cal oblidar ni a Sau, ni a Llach, ni a Raimon, ni Serrat, ni Ovidi...Els clàssics que ho començaren tot, ara fa ja una trentena d'anys. Són ells qui van començar a moure tot. Són els Joan Reglà de la música. Són ells qui, amb la seua veu, van fer que tornàrem a nàixer. Renàixer. I no hi ha millor forma de fer-nos escoltar, que amb la veu. I...què millor veu que aquella que ha estat creada per cantar? M'hagués agradat estar a Woodstock, però crec que sóc més d'un "Gener'76". A un bon concert, si senyor!.

D'això tinc ganes, d'agafar el cotxe, baixar la finestra i posar la veu al 23, i anar-me'n ben lluny, a qualsevol concert. Disfrutar. Somriure, ballar, botar, cantar. Posar-me la camiseta dels Antònia, i anar a veure'ls. El meu repte són els Manel. Agafar el cotxe, i cantar. Passar a per la gent, i posar-me un nas de pallasso per conduir, i moure els muscles, simbolitzant que estic ballant, mentre porte el cotxe a un concert. Al cotxe, a mi, i a la companyia. Tots, a gaudir d'hores de viatge per a, després, gaudir d'hores de bona música. Tinc ganes de patxanga (que jo només vull patxanga total). De sopar abans una "fondué" a un bon restaurant, i que el concert em transporte a un altre planeta. I que tot tinga un bon final.






I tot açò, gràcies a aquells que, ara fa ja tres dècades, ho van fer possible. A ells, gràcies.









Natx-0, que tiende a infinito.