Després de tota l'odissea del volcà, del bus París-Praga, i de la nit a Bèrgam, Natxo i Maria es van trobar a l'estació de Florenc, a la capital de la República Txèquia. Maria tenia ja el pèl un poc més llarg. De fet, Natxo, mentre l'esperava, no es va adonar de que era ella la que se li aproximava. Caminaren vora el Moldava, parlant de tot allò que els passava a París i Verona. Cantaren allò de "ser malparit...". I es perderen pels carrers on Mozart i Kafka havien passejat. Van veure tota la ciutat, s'assabentaren de totes les llegendes i històries que d'ella es parlaven i menjaren Gulash i demés. I així, l'endemà del dia de Sant Jordi, decidiren exprimir més el viatge, i es plantaren a Viena, antiga capital de diversos imperis. Ja amb els euros a la mà, se n'adonaren del poder reial, de com estan de bons els pans de romer i de la bona orientació de Natxo. Caminaren per tota la ciutat i, amb les ulleres de sol, van vore que els jardins reials són perfectes per dinar. Menjaren Würstels, es perderen per laberints i es trobaren amb bars de cerveses grans i bones. Es quedaren bocabadats amb els gelats de Viena i fou a les afores de la ciutat on se n'adonaren de que la pluja els sentava bé. Es van conèixer més encara, fins saber-se ell Zac, i ella, Brenda.
Però el temps no es pot detindre, i aquest passa ràpidament quan veus que t'ho estàs passant massa bé, i Maria i Natxo es van plantar a Praga altra volta, per dir-se fins prompte, i tornar a la seues respectives vides. Però abans van caminar per ciutats altes, entre camins de pedra. I és que Bèrgam els quedava genial.


Ja havien disfrutat de la dita tournée. Ara sols els faltava recordar-la per a sempre. I això estan fent ara Maria i Natxo.