L'altre dia, un bon amic (el qual sé que segueix aquest blog) em va donar una mala notícia. La persona per la qual jo hui per hui estic fent història, ens ha deixat. Senc si en aquell moment vaig exagerar les coses, però si; vaig plorar.
Encara puc recordar aquelles classes de literatura, on ens vas explicar el "Cantar del Mio Cid", i vam decidir no ixir al pati per a que continuares la història. I com a l'endemà, una hora després d'acabar les classes pel matí, encara estàvem sentats a les taules, escoltant la teua dolça veu, que parlava sobre València, sobre la conquesta als musulmans...Com, entre tu mateixa, feies diàlegs de personatges. I com ens deleitaves amb aquell somriure. I com vas fer que poc a poc, m'enamorara de la literatura. I de la literatura a la història, sols hi ha un pas. Pas que un altre professor, em va ajudar a pegar. Però tu fores qui em va empentar a estar on estic ara. A estudiar el que tu em vas ensenyar a estimar; la història. Fa uns mesos vaig fer un comentari al facebook sobre un homenatge que et van fer. I hui ja no estàs. I senc que no siga així.

Sé que aquesta entrada al meu blog no serà recordada, i tu no la podràs llegir.

Simplement, volia fer-te un xicotet homenatge, Mª Àngeles.

(inclús sabent que, el millor dels homenatges se't queda curt)