Ja feia temps que necessitava tornar a casa, que necessitava l'amor familiar aquest tan peculiar del Nadal. Tornar a casa per sorpresa el dijous, va ser una bona idea. Una genial idea. Sobretot necessitava veure cares que ja començaven a ser borrores a la meua ment. Al meu germà sobretot.

Però abans d'arribar a la terreta, primer vaig fer una paradeta d'una setmana a París. A la capital francesa, he descobert mil coses noves. He pogut somriure, riure, cantar i ballar. Una ciutat feta per a disfrutar d'ella. Pots perdre't per llibreries impressionants o per palaus ostentosos. Al mateix temps, ho pots anotar tot a una Moleskine, o immortalitzar un moment a una imatge. Pots esmorçar tres peces de bolleria, un café en llet o un crêpe. Menjar kebabs grecs, o sopar a bons restaurants. Ha faltat la nòria, però...temps al temps. Jo ja puc dir que he estat al tercer pis de la Torre Eiffel, sent un poregós de les altures. He xafat el mateix sòl que Sartre al 68. He caminat per on els sans culotte corrien. He vist el que Da Vinci pintà, el que Napoleó construí i he passejat per on els tancs desfilaven al 45. I tot gràcies a "La mujer con el dedo pequeño pequeño". Gràcies, de veritat.


París, una gran i bellíssima ciutat a la qual, en 10 dies, vaig a tornar. I ara per celebrar un any nou que comença. Un 2010 al qual no li demane més del que tinc. Simplement, que no em lleve el que ja he aconseguit.









A mi, com a Joan Miquel Oliver, també...
"m'encanta París"!







Natx-0, que tiende a infinito.