Recorde quan anàrem a un concert. Allí sentats a terra, amb un got i una botella d'aigua. Jo estrenava pantalons rojos. Volia dur un barret, però a la nit, no queda bé. Sopàrem en el que, possiblement, era el pitjor bar del poble. Els dos pensàrem el mateix mentre l'home ens llegia la carta: Teníem que haver anat on hem dinat. Però bé, les olives estaven bones (com totes a la zona). Em vaig convertir en la "Tourist Info", quan em preguntaven on era el concert, allí sentats al banc de la carretera principal.
I quan entràrem, ens sentàrem. I jugàrem. 1, 2, 3; responda otra vez. Si, et vaig guanyar. I al començar el concert, ja estàvem allí, esperant-los. Però abans, va tocar ell. Cantava i parlava. I aplaudíem. I tu, en un d'aquestos manisfestos, et posares a aplaudir amb molta emoció. I fou aquesta cançò la qual et va emocionar. Constitucions, anys vuitanta, generacions covardes i ciutats del país. Del nostre país. I entre tanta paraula, uns aplaudiments, els nostres.