Tinc un somni. Una volta el vaig fer públic a una persona. Una volta, el vaig dir. De normal, quan els somnis es diuen, després no es compleixen. Però sé que aquest si que es complirà. És un somni no desitjat des de fa poc de temps. De menut, amb menys d'onze anys, ja ho era. Tota la gent, quan contestava sobre què volia ser de major, responia alguna cosa que ara se n'ha adonat de que és impossible. Jo simplement contestava que volia ser professor d'institut (somniant -com no- en ser un Indiana Jones de poble). El somni, me'l reservava per a mi.
Jo, des d'un segon plànol, mirava als meus companyers de pati. Veia com, mentre es menjaven el seu entrepà de Nocilla, o de pernil amb tomaca i formatge, se'ls il·luminava la cara amb les seues respostes:
- Futbolista!
- Com Crivillé!
- Spiderman!

Jo, simplement, volia ser professor de història. No volia més. I dins meua, tornava a pensar en el meu somni. En el temps, amb vint-i-u anys ja (o encara, segons l'edat del lector), han anat succeïnt-se alguns somnis, però sempre han acabat en algun cajón desastre, caiguent en la llista de possibles. I és que el meu somni, sempre ha estat ahi. Sé que vaig pel bon camí. El meu somni, no és viatjar a la Lluna, ni que em toque el "Sorteo de Navidad". No és una bona vida, ni tampoc ser un esportista d'èlit. És simplement un somni de barri.


Però al cap i a la fi, el meu somni.






(com comprendràs, no vaig a dir el somni)




Natx-0, que tiende a infinito.