Aquest blog, ara que tinc internet al portàtil, ha tingut molta vitalitat. Han augmentat les visites i els escrits. Però he decidit deixar-ho. Almenys, per un temps. Si a inicis d'estiu ja ho tenia pensat, ara ja m'he fet la idea. No tinc motivacions per continuar. Ni motivacions ni, sincerament, ganes. No crec que molta gent m'enyore per ací però, simplement, volia fer-vos saber que açò romandrà tancat. Necessite desconnectar i dedicar-me temps. Em vindrà bé. Si al final, aquest fins prompte es converteix en un adéu, vos ho faré saber. Gràcies a tots, de veritat. De tot cor.


Fins (espere) prompte.

Mai faig apologies. Això ho deixe a altres mitjans de comunicació. Però hui tinc que parlar d'un d'ells: Periodismo Humano.

És una mena de mitjà de comunicació basat en la publicació de temes relacionats amb els drets humans, sense cap ànim de lucre (de fet, molts dels seus periodistes, paguen cuotes). Les seues notícies no són aquelles que es repeteixen mil i una voltes a les televisions, ni les que s'escolten a una ràdio o llegeixen a un diari. Parla de notícies diferents, aquelles que no són rentables per a la resta. Algunes et fan il·lusionar-te en que un món millor és possible. Altres (normalment), et posen els peus a terra. Ja sabem en quin món vivim. És una nova forma de veure i entendre tant el periodisme com el món actual. Grans articles i fotografies, així com entrevistes, amb una nova visió del planeta.
El millor que té aquesta nova forma de veure el periodisme i les notícies globals; el seu director, Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol (per la seua tasca informativa al 1995 a Ruanda). Altres premis el consoliden i l'avalen. Espere que el meu blog ajude una mica a fer més just aquest món, i si no, com a mínim a conscienciar-lo.


Per si voleu seguir-lo:

- Web

- Twitter

- Facebook

Perquè hui, fins i tot, els núvols et ploraven.


Però ixirà el Sol, i els teus ulls ens faran entendre perquè el cel és blau.


Descansa, amic.
(com odie parlar-te en passat)

Recorde quan anàrem a un concert. Allí sentats a terra, amb un got i una botella d'aigua. Jo estrenava pantalons rojos. Volia dur un barret, però a la nit, no queda bé. Sopàrem en el que, possiblement, era el pitjor bar del poble. Els dos pensàrem el mateix mentre l'home ens llegia la carta: Teníem que haver anat on hem dinat. Però bé, les olives estaven bones (com totes a la zona). Em vaig convertir en la "Tourist Info", quan em preguntaven on era el concert, allí sentats al banc de la carretera principal.
I quan entràrem, ens sentàrem. I jugàrem. 1, 2, 3; responda otra vez. Si, et vaig guanyar. I al començar el concert, ja estàvem allí, esperant-los. Però abans, va tocar ell. Cantava i parlava. I aplaudíem. I tu, en un d'aquestos manisfestos, et posares a aplaudir amb molta emoció. I fou aquesta cançò la qual et va emocionar. Constitucions, anys vuitanta, generacions covardes i ciutats del país. Del nostre país. I entre tanta paraula, uns aplaudiments, els nostres.

Són les 2'28h de la matinada i encara estic sentat a taula, actualitzant al costat dels meus pares i dels seus amics. En total, som nou persones ací, sentades entre rises, tabac i moltes botelles buides, les quals plenen panxes. Jo no he sopat ací, he decidit no ser participant d'aquesta disbauxa, d'aquesta orgia de beguda i menjar. Això si, he tornat a la qual és ma casa, amb "Mecanoscrit del segon origen" entre les mans, per poder deleitar-me, però hui, dilluns i bon dia, s'ha decidit que les lectures no són per a nits d'estiu. Huit botelles buides inunden la taula. Cafés, gelats i tabac a part. Fotos, moltes fotos. Però sobretot, brindis. Brindis i més brindis. Glassons, copes i gots. I és que no fa falta molt més.

Supose que ara ho mire des de fora, però és cert; m'agradaria algun dia celebrar dies així; perque sí, com ells.


És de matinada, i per ací, tot pareix indicar que la nit serà llarga...


...i de bon grat, la veritat.

L'estiu és una època que no m'agrada massa. Deuria de durar solament dos o tres setmanes, perque les rutines (i més si són bones), no es deurien de perdre. Per sort, hi ha coses que ajuden a dur un poc millor aquesta calor, i no m'estic referint simplement a l'aire condicionat, ni a un dia de platja, sinó a un bon llibre. I ací van tres recomanacions:

- Els quaderns d'en Marc, Anònim.
Novel·la eròtica que narra les històries amoroses (o solament sexuals) del jove Marc a la Catalunya dels anys 50. Escrit molt bé, amb gran protagonisme als sentiments i a les diferents situacions, molt ben explicades. Va més enllà d'una simple novel·la eròtica, amb molt bons diàlegs i una gran varietat de situacions. Encara que escrit de manera anònima, es pensa que el seu autor és Manuel de Pedrolo, el qual sempre ho ha negat. Molt ben escrit i una gran atracció literària.

- Un día de cólera, Arturo Pérez Reverte.
Llibre basat en el 2 de maig de 1808 a la ciutat de Madrid, la qual s'alçà en armes en contra dels francesos i dels afrancesats (un dia escriure sobre la meua posició pro-francesa). Descriu perfectament aquelles 24 hores que va viure el poble madrileny. Amb diferents històries on no hi podem veure un personatge principal, sinó una barretja de successos repartits per tota la ciutat. Llibre sincer i que crea addicció des del primer moment. Encara que no m'agrada la persona d'Arturo P. Reverte, cal dir que té certs llibres bons. Aquest és un d'ells.

- Bulevard dels francesos, Ferran Torrent.
Història basada en la València dels anys 60, on la dictadura no deixava lloc a la llibertat d'expressió. Amb un assassinat com a fil conductor, l'autor sap unir diferents històries; tres joves militants del PCE amb inquietuds, un lladre, històries de la Guerra Civil, un "nightclub", un cos policial corrupte, rics, pobres...Com a enamorat de la literatura de Ferran Torrent, he estat esperant aquest llibre des de feia temps. Altre llibre que des d'un principi atrau, i del qual es pot dir que és cert que la primera impressió mai falla.



Gràcies.

Hui dilluns, primer dia de la setmana, Canal 9 s'ha fet ressó de la notícia bomba de la setmana passada; la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya. I ho ha fet a la seua manera:
De 18'15h de la vesprada fins les 20'00h, a Canal 9 es podia veure la més que prestigiosa "Fira de Badajoz" en directe. Amb els caps de bestiar de la ramaderia de Fermín Bohórquez, i amb els toreros Fermín Bohórquez (el fill), Hermoso de Mendiza i Diego Ventura.

Si Catalunya prohibeix les corregudes de bous, al País Valencià es convertirà en un afèrrim defensor d'aquesta "cultura". I és que els valencians som així. Ens fa falta que algú tinga una mínima personalitat per demostrar que nosaltres no. Sempre tenim que fer el contrari que els nostres "veïns de dalt", independentment del que siga. Canal 9 (i tots aquells que estan darrere) no poden, o millor dit, no volen tenir res a veure amb els "catalanistes ixos", per això tenen que cridar als quatre vents que ells (i tenen que fer veure que la resta de valencians) són els més espanyols del món. I és que Canal 9 defensa la teoria de: No bous=Antiespanyols. Banal interpretació que deixa als valencians en mol mal lloc, però dóna igual, de cara al partit, tenen que demostrar-se així. Tot siga per a que no els pille el bou.

El dilluns marxe de vacances. Me'n vaig amb els meus pares i el meu germà a Isaba, un poble perdut prop de la "Selva d'Irati", a Navarra. Situat a pocs quilòmetres de França (País Basc francès), em trobaré, durant cinc dies entre muntanyes, tapat per les nits amb mantes i caminant entre bons paisatges. Hem decidit donar-li més importància a les muntanyes dels voltants que no a les ciutats properes.

Tornaré el divendres, i el mateix dissabte, me n'aniré a L'Aleixar (Tarragona) a veure a "Els Amics de les Arts". Bé, jo dormiré al poble del costat; Vilallonga del Camp. D'ací, el diumenge partirem a Poblet, per veure el monestir cistercenc. Ens banyarem, relaxarem i sobretot, disfrutarem i cantarem bona música. Ixirem el dissabte de bon matí, per poder exprimir més encara el cap de setmana.

Així que, pareix ser que aquest serà el darrer post fins a agost. He decidit agafar-me unes bones vacances, i totes dues, amb les millors companyies possibles. Sé que no ho aparente massa, però tinc ixa il·lusioneta que se li posa a un xiquet menudet als ulls, quan sap que el que li ve per davant, és el millor que li podria passar, i el que porta ja molt de temps esperant.

M'espera una de les millors setmanes de l'any.

Ens veiem prompte, sigau feliços!