Grassottello

Fins prompte (espere)

2010-08-26T15:53:00.003+02:00

Aquest blog, ara que tinc internet al portàtil, ha tingut molta vitalitat. Han augmentat les visites i els escrits. Però he decidit deixar-ho. Almenys, per un temps. Si a inicis d'estiu ja ho tenia pensat, ara ja m'he fet la idea. No tinc motivacions per continuar. Ni motivacions ni, sincerament, ganes. No crec que molta gent m'enyore per ací però, simplement, volia fer-vos saber que açò romandrà tancat. Necessite desconnectar i dedicar-me temps. Em vindrà bé. Si al final, aquest fins prompte es converteix en un adéu, vos ho faré saber. Gràcies a tots, de veritat. De tot cor.

Fins (espere) prompte.

Apologia d'un nou periodisme

2010-08-17T12:40:00.003+02:00

Mai faig apologies. Això ho deixe a altres mitjans de comunicació. Però hui tinc que parlar d'un d'ells: Periodismo Humano.

És una mena de mitjà de comunicació basat en la publicació de temes relacionats amb els drets humans, sense cap ànim de lucre (de fet, molts dels seus periodistes, paguen cuotes). Les seues notícies no són aquelles que es repeteixen mil i una voltes a les televisions, ni les que s'escolten a una ràdio o llegeixen a un diari. Parla de notícies diferents, aquelles que no són rentables per a la resta. Algunes et fan il·lusionar-te en que un món millor és possible. Altres (normalment), et posen els peus a terra. Ja sabem en quin món vivim. És una nova forma de veure i entendre tant el periodisme com el món actual. Grans articles i fotografies, així com entrevistes, amb una nova visió del planeta.
El millor que té aquesta nova forma de veure el periodisme i les notícies globals; el seu director, Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol (per la seua tasca informativa al 1995 a Ruanda). Altres premis el consoliden i l'avalen. Espere que el meu blog ajude una mica a fer més just aquest món, i si no, com a mínim a conscienciar-lo.

Per si voleu seguir-lo:

- Web

- Twitter

- Facebook

Per tu

2010-08-13T14:08:00.005+02:00

Perquè hui, fins i tot, els núvols et ploraven.

Però ixirà el Sol, i els teus ulls ens faran entendre perquè el cel és blau.

Descansa, amic.
(com odie parlar-te en passat)

és el nostre dret a dir que no.

2010-08-11T12:02:00.006+02:00

Recorde quan anàrem a un concert. Allí sentats a terra, amb un got i una botella d'aigua. Jo estrenava pantalons rojos. Volia dur un barret, però a la nit, no queda bé. Sopàrem en el que, possiblement, era el pitjor bar del poble. Els dos pensàrem el mateix mentre l'home ens llegia la carta: Teníem que haver anat on hem dinat. Però bé, les olives estaven bones (com totes a la zona). Em vaig convertir en la "Tourist Info", quan em preguntaven on era el concert, allí sentats al banc de la carretera principal.
I quan entràrem, ens sentàrem. I jugàrem. 1, 2, 3; responda otra vez. Si, et vaig guanyar. I al començar el concert, ja estàvem allí, esperant-los. Però abans, va tocar ell. Cantava i parlava. I aplaudíem. I tu, en un d'aquestos manisfestos, et posares a aplaudir amb molta emoció. I fou aquesta cançò la qual et va emocionar. Constitucions, anys vuitanta, generacions covardes i ciutats del país. Del nostre país. I entre tanta paraula, uns aplaudiments, els nostres.

I aquesta cançó és el nostre dret a dir què no, què no!
Mai no vendrem la llibertat!
I aquesta cançó és el nostre dret a dir què no, què no!
El nostre dia arribarà!

Blog en directe

2010-08-10T02:27:00.003+02:00

Són les 2'28h de la matinada i encara estic sentat a taula, actualitzant al costat dels meus pares i dels seus amics. En total, som nou persones ací, sentades entre rises, tabac i moltes botelles buides, les quals plenen panxes. Jo no he sopat ací, he decidit no ser participant d'aquesta disbauxa, d'aquesta orgia de beguda i menjar. Això si, he tornat a la qual és ma casa, amb "Mecanoscrit del segon origen" entre les mans, per poder deleitar-me, però hui, dilluns i bon dia, s'ha decidit que les lectures no són per a nits d'estiu. Huit botelles buides inunden la taula. Cafés, gelats i tabac a part. Fotos, moltes fotos. Però sobretot, brindis. Brindis i més brindis. Glassons, copes i gots. I és que no fa falta molt més.

Supose que ara ho mire des de fora, però és cert; m'agradaria algun dia celebrar dies així; perque sí, com ells.

És de matinada, i per ací, tot pareix indicar que la nit serà llarga...

...i de bon grat, la veritat.

Cridem ben fort: Que torne Arròs Covat!!

2010-08-09T11:09:00.004+02:00

Aquest blog va a expressar el que tots desitgem:

Volem que torne Arròs Covat. I ja!

Recomanacions literàries:

2010-08-06T16:33:00.003+02:00

L'estiu és una època que no m'agrada massa. Deuria de durar solament dos o tres setmanes, perque les rutines (i més si són bones), no es deurien de perdre. Per sort, hi ha coses que ajuden a dur un poc millor aquesta calor, i no m'estic referint simplement a l'aire condicionat, ni a un dia de platja, sinó a un bon llibre. I ací van tres recomanacions:

- Els quaderns d'en Marc, Anònim.
Novel·la eròtica que narra les històries amoroses (o solament sexuals) del jove Marc a la Catalunya dels anys 50. Escrit molt bé, amb gran protagonisme als sentiments i a les diferents situacions, molt ben explicades. Va més enllà d'una simple novel·la eròtica, amb molt bons diàlegs i una gran varietat de situacions. Encara que escrit de manera anònima, es pensa que el seu autor és Manuel de Pedrolo, el qual sempre ho ha negat. Molt ben escrit i una gran atracció literària.

- Un día de cólera, Arturo Pérez Reverte.
Llibre basat en el 2 de maig de 1808 a la ciutat de Madrid, la qual s'alçà en armes en contra dels francesos i dels afrancesats (un dia escriure sobre la meua posició pro-francesa). Descriu perfectament aquelles 24 hores que va viure el poble madrileny. Amb diferents històries on no hi podem veure un personatge principal, sinó una barretja de successos repartits per tota la ciutat. Llibre sincer i que crea addicció des del primer moment. Encara que no m'agrada la persona d'Arturo P. Reverte, cal dir que té certs llibres bons. Aquest és un d'ells.

- Bulevard dels francesos, Ferran Torrent.
Història basada en la València dels anys 60, on la dictadura no deixava lloc a la llibertat d'expressió. Amb un assassinat com a fil conductor, l'autor sap unir diferents històries; tres joves militants del PCE amb inquietuds, un lladre, històries de la Guerra Civil, un "nightclub", un cos policial corrupte, rics, pobres...Com a enamorat de la literatura de Ferran Torrent, he estat esperant aquest llibre des de feia temps. Altre llibre que des d'un principi atrau, i del qual es pot dir que és cert que la primera impressió mai falla.

Gràcies.

C9

2010-08-02T22:01:00.002+02:00

Hui dilluns, primer dia de la setmana, Canal 9 s'ha fet ressó de la notícia bomba de la setmana passada; la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya. I ho ha fet a la seua manera:
De 18'15h de la vesprada fins les 20'00h, a Canal 9 es podia veure la més que prestigiosa "Fira de Badajoz" en directe. Amb els caps de bestiar de la ramaderia de Fermín Bohórquez, i amb els toreros Fermín Bohórquez (el fill), Hermoso de Mendiza i Diego Ventura.

Si Catalunya prohibeix les corregudes de bous, al País Valencià es convertirà en un afèrrim defensor d'aquesta "cultura". I és que els valencians som així. Ens fa falta que algú tinga una mínima personalitat per demostrar que nosaltres no. Sempre tenim que fer el contrari que els nostres "veïns de dalt", independentment del que siga. Canal 9 (i tots aquells que estan darrere) no poden, o millor dit, no volen tenir res a veure amb els "catalanistes ixos", per això tenen que cridar als quatre vents que ells (i tenen que fer veure que la resta de valencians) són els més espanyols del món. I és que Canal 9 defensa la teoria de: No bous=Antiespanyols. Banal interpretació que deixa als valencians en mol mal lloc, però dóna igual, de cara al partit, tenen que demostrar-se així. Tot siga per a que no els pille el bou.

Vacances

2010-07-24T15:42:00.005+02:00

El dilluns marxe de vacances. Me'n vaig amb els meus pares i el meu germà a Isaba, un poble perdut prop de la "Selva d'Irati", a Navarra. Situat a pocs quilòmetres de França (País Basc francès), em trobaré, durant cinc dies entre muntanyes, tapat per les nits amb mantes i caminant entre bons paisatges. Hem decidit donar-li més importància a les muntanyes dels voltants que no a les ciutats properes.

Tornaré el divendres, i el mateix dissabte, me n'aniré a L'Aleixar (Tarragona) a veure a "Els Amics de les Arts". Bé, jo dormiré al poble del costat; Vilallonga del Camp. D'ací, el diumenge partirem a Poblet, per veure el monestir cistercenc. Ens banyarem, relaxarem i sobretot, disfrutarem i cantarem bona música. Ixirem el dissabte de bon matí, per poder exprimir més encara el cap de setmana.

Així que, pareix ser que aquest serà el darrer post fins a agost. He decidit agafar-me unes bones vacances, i totes dues, amb les millors companyies possibles. Sé que no ho aparente massa, però tinc ixa il·lusioneta que se li posa a un xiquet menudet als ulls, quan sap que el que li ve per davant, és el millor que li podria passar, i el que porta ja molt de temps esperant.

M'espera una de les millors setmanes de l'any.

Ens veiem prompte, sigau feliços!

M'encanten les festes populars!

2010-07-18T17:11:00.004+02:00

Ahir vaig anar a Aielo de Malferit a sopar i a disfrutar d'un bon concert de Pep Gimeno, "el Botifarra". Aielo és coneguda per dos coses (gran pregunta que vaig resoldre encara al cotxe). La primera, és per Nino Bravo, el qual va nàixer allí, i la segona, més important, menys coneguda i tractada com una bogeria, és que a Aielo, s'inventà la Coca-Cola (perdó, senyors i senyores lectores del meu blog d'Atlanta). És una història que em crec, i més després de veure la fàbrica, situada just a la plaça de l'Ajuntament. Encara es pot llegir el rètol "Kola Refrescante: 1880, Ayelo".

D'ahir, em quede amb l'emoció que em va fer tornar a sentir un poble. M'encanten les festes populars dels municipis. Correfocs, bandes musicals, castells de focs d'artifici, la gent als bars i ben arreglats, en honor al seu patró, xiquets pel carrer corrent i seguint la retafila de tambors, bombos, trompetes...I és que a mi, tot aquest folclore, tota aquesta parafernàlia popular m'agrada. Dolçaines, tabals, el Botifarra, el "Ja ve Sento", el "Serra de Mariola" o simplement, les banderes penjant als carrers, la gent sopant a la porta de casa o la familiaritat de tot un poble unit per les seues festes.

Confiarem en que aquestes tradicions no queden en l'oblit, que no s'oblide mai d'on venim, perque si perdrem aquesta cultura, que és la nostra, no tindrem ja cap signe d'identificació. I com vaig dir anit, no es pot explicar a un nét, què és la Muixeranga, si cap persona sap tocar-la a la dolçaina i tabal, si cap de nosaltres sap fer un "pinet" o si ningú es disfressa ja de dimoni als correfocs.

Per sort, sempre ens quedarà Pep Gimeno, el Botifarra, i ens ho explicarà tot.

Dolces nits de somnis curts...

2010-07-16T12:59:00.002+02:00

...i és que anit vam anar a Gandia al concert d'Anna Roig i l'ombre del ton chien. Bona música i bona companyia es van reunir als jardins de casa de la Marquesa. Una música per a molts d'aquells assistens desconeguda i que de seguida els va fer esboçar somriures. Nosaltres, el somriure, el portàvem de casa.

La nit d'ahir, ja la puc guardar a la meua capseta de records

(posaria tantes cançons seves...)

què diran els déus...

2010-07-01T16:15:00.003+02:00

Rebuscant entre la paperassa, m'he fet amb un regal. Un regal que em feren al deixar l'escola, i passar a l'institut. Un quadre, amb una quatribarrada i baix, un dels textos més bonics i significatius que he llegit mai. En tots aquestos anys, no sabia quina cosa em volia dir. No entenia el seu significat. I en tots aquestos anys, he aprés una a una, cada paraula del que em diu. I moltes vegades, recitava aquelles frases que baix una quatribarrada i una mà oberta se m'oferien. Ho recitava de cap, perque no sabia què em volia dir. Fins ara.

Què diran els déus

si aturem el pas

o creiem que n'hi ha prou

amb el poc que hem avançat.

Ens diran: miserable d'aquell dissortat

que no té la humilitat del constant començar.

Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,

que no pren nou alè per anar més enllà.

Tan prop i tan lluny a la volta...

2010-06-30T18:13:00.004+02:00

Ahir feien 303 anys que es van implantar els famosos Decrets de Nova Planta. Tal dia com ahir, un 29 de juny de 1707, València es quedava sense allò més propi que teníem; Els nostres Drets.

Per celebrar-ho, ahir mateixa, 303 anys després del gran assassinat, tant el PP com el PSOE-PSPV, van decidir obrir la tomba dels Furs, traure'ls i fer el que ja feia molt de temps que desitjaven: Rematar-los. I es que van decidir dur endavant una grandiosa llei per al nostre territori. Van decidir acabar de matar-nos en vida. Ja no és obligat el valencià per a optar a places dins del sector públic valencià. Fomentem la reclusió lingüística, el tancament cultural. Molt bé, si senyor. Acabem de matar tot allò que hem estat creant des de fa ja molt de temps. Decidim trencar amb allò que ens diferència, i quedem-nos solament amb el folclore que siginificarà haver parlat, escoltat, llegit, viscut i estimat el/en valencià. Vergonya em donaria a mi tenir que polsar el botó del "SI" a les Corts per a dur endavant aquesta nova llei. Vergonya de saber que, actes com aquestos són els que comencen els xicotets canvis que, a la llarga, en uns anys, es notaran i estaran al carrer.

Al mateix temps, a Catalunya, hui s'ha decidit al Parlament català que el 50% de les pel·lícules projectades als cinemes, siguen en català. És fantàstic que es puga anar al cinema i poder veure totes les estrenes a la teua llengua. A Europa, solament a certs territoris (entre ells Itàlia, França, Espanya...) les pel·lícules es doblen a la llengua oficial de l'estat. I ara Catalunya serà un territori més. I aquest gest val més del que ens podem imaginar.

Mentre uns perdem les nostres arrels, els nostres origens i la nostra cultura, altres la defensen amb sentiment. Nosaltres (el País Valencià, perque certament, tots som culpables d'açò) estem matant allò que ens ha identificat durants segles, mentre ells estan revitalitzant el que els han llevat durant dècades. Catalunya i València. València i Catalunya. Dos territoris que es troben tan a prop i que, a la vegada, tan lluny.

Possiblement així, Estellés no voldria mai assumir la veu del seu poble, perque aquesta seria en castellà (i possiblement, ja no seria el seu poble).

A vegades (Sala Apolo)

2010-06-21T18:42:00.001+02:00

No és nou que parle de música al meu blog. Menys estrany és que parle de "Els Amics de les Arts". El que mai havia fet, és escriure una entrada sobre solament una cançó (d'amor), però és que aquesta em té atrapat. Sols teniu que escriure al youtube les paraules "a vegades els amics sala apolo", i de sobte es trobareu a un món diferent. El vostre estat canviarà per complet. Entre bases, pianos i guitarres, segur que es poseu a somriure. Ja l'inici em té marcat, quan el Joan Enric es marca una explicació original sobre "la vida en parella":

Perque la vida en parella, són com els Peta-Zetas:
No saps el que és fins que ho proves.
Perque et passes mitja relació intentant veure-li les calces,
i l'altra mitja, intentant-li-les a partir
perque la contradicció esdevé el motor,
i perque sempre et fa riure quan plores,
però mai plora quan rius.
Perque a vegades, els ocells fan caguerades.

La cançó és, possiblement, de les millor escrites als últims anys en català (conjuntament amb Ceràmiques Guzman, dels Manel). La seua posada en escena es brutal (tot i que solament he vist directes a internet, cosa que fa que no siguen en directe) i aquest estiu tinc en ment veure'ls. Dels "ho sento molt" fins als "en una tribu apatxe", passant pels "ja n'apendré", la cançó enganxa.
Hi ha un detall del vídeo que és el que més m'agrada. I és quan el Dani, al minut 1'35'', mira cap a la seua esquerra, alca les celles, tanca la boca i fa un gest de negació amb el cap. Dani, sense adonar-se'n resumeix tota l'escenificació del grup.
I és que són uns grans.

De pel·lícules i caps de setmana.

2010-06-19T17:19:00.004+02:00

Si alguna cosa no m'agrada dels dissabtes, són les pel·lícules que fan després de dinar. Totes tenen el mateix argument i un fil conductor de la història bastant precari. Odie sobretot aquelles amb actors i directors alemanys, que se les donen de que les seues pel·lícules "molen", però en realitat, no deixen de ser patètiques representacions filmogràfiques que, al meu parer, donen pena. Ja siga a qualsevol canal de televisió, totes les pel·lícules parlen del mateix. Una unió d'amor-odi entre dos persones, on primer va tot a la perfecció, però una mentida encoberta d'ell, fa rabiar a la pobra enamorada, la qual finalment, acaba perdonant al seu "príncep" per les seues bones accions. Un assassinat d'una jove, on el culpable té una relació amb la detectiu que no pot dormir per les nits pensant en la pobra adolescent i que al final, té que acabar matant a la seua parella assassina. Un policia que veu com segresten a la seua família i que, finalment, descobreix que tot és un complot contra el seu càrrec i té que sofrir un tir al muscle i perseguir al seu rival entre les ruïnes d'una fàbrica abandonada. I podria seguir, la veritat...

Amb tota aquesta gamma filmogràfica, amb aquest gran abanic de possibilitats cinematogràfiques i amb uns guions elaborats després de mesos i mesos d'exprimir-se el cervell, és nomal que ma mare diga sempre:
- Ah, esta ja l'he vist jo.

Avís

2010-06-16T11:33:00.002+02:00

He estat pensant en deixar d'escriure per ací. Aquest blog va ser creat per a l'Erasmus, i el dijous passat se'm va acabar el curs a Verona, així que no sé si té massa sentit continuar amb el blog. La veritat és que si que m'agradaria: Hi ha un estiu per davant que contar i un últim curs a València. Però no sé ben bé que faré. He pensat en agafar-me unes vacances blogueres, i deixar de costat açò. A casa tinc un internet molt roïn, i la veritat, no estic massa animat ni inspirat per escriure qualsevol cosa. No sóc cap mena d'escritor en crisi. De fet, no sóc escritor. Un simple aficionat que no troba raons per continuar ací. No troba raons per a escriure allò que li envolta, ni allò que pensa.
Com ja he dit, m'agradaria continuar, però no sé si podré actualitzar tant com a mi m'agradaria. És cert que no tinc massa "clientela" al blog (de fet, poques persones es paren a llegir-lo), però a la poca que hi ha, sols li tinc que dir una cosa: Gràcies.
Més de tres mil visites han fet que açò tire.

Amb aquesta entrada avise de que el número d'entrades crec que van a disminuir un poc en aquesta època, i si hi ha entrades. Supose que tot tindrà que vore. M'he alçat amb el peu esquerre i porte ja una setmana sol a casa (pràcticament).

En fi, que el blog no tindrà tantes entrades com jo desitjaria, però estic escàs d'idees, ho senc.
Gràcies.

Habitacions (des)habitades

2010-06-06T22:05:00.006+02:00

Hoy ha sido el día que no quería que llegara. Hoy me he desmontado definitivamente la que, hasta jueves, será mi habitación. Ya tengo las maletas hechas. Sólo me queda fuera la ropa para los 4 días. He descolgado fotos, mapas, postales, billetes de tren, de avión, entradas a museos, óperas, partidos de hockey, marcapáginas de lugares brutales...Hoy lo he hecho todo a ritmo de Els Amics, de los Manel y de los Mishima. Sin parar en ningún momento. Hora y media intentando hacer como si tuviera el corazón de piedra, y como si no me afectara el tener que desmontar el que ha sido mi entorno. Hora y media de plegar ropa, clasificar por darle algo al vagabundo de los alrededores de mi casa, limpiar a fondo. Hora y media ante el armario con la mirada perdida. Ropa rota y sin ningún remedio, a la basura. Hora y media de tener que tocar con mis manos, todos lo recuerdos de un año. Hora y media de sonrisa, de recordar y de pensar en todo.

Y tras hora y media, no lo he podido evitar. He llorado.

--------

Hui ha sigut el dia que no volia que arribara. Hui m'he desmuntat definitivament la que, fins dijous, serà la meua habitació. Ja tinc les maletes fetes. Sols em queda fora la roba per als 4 dies. He despenjat fotos, mapes, postals, bitllets de tren, d'avió, entrades a museus, òperes, partits d'hoquei, marcapàgines de llocs brutals...Hui ho he fet tot a ritme dels Amics, dels Manel i dels Mishima. Sense parar en cap moment. Hora i mitja intentant fer com si tingués el cor de pedra, i com si no m'afectara el tenir que desmuntar el que ha sigut el meu entorn. Hora i mitja de plegar roba, classificar-ne per donar-li alguna cosa al rodamón dels voltants de ma casa, netejar a fons. Hora i mitja davant l'armari amb la mirada perduda. Roba trencada i sense cap remei, a la basura. Hora i mitja de tenir que tocar amb les meues mans, tots els records d'un any. Hora i mitja de somriure, de recordar i de pensar en tot.

I després d'hora i mitja, no ho he pogut evitar. He plorat.

ja queda poc...

2010-06-02T14:46:00.005+02:00

A menys de 10 dies del meu final d'Erasmus, les coses es veuen des d'un altre punt de vista i amb un altre color. Pareixia ahir quan l'avió ixia de València direcció Milà-Orio al Serio, i uns mesos després, tot s'ha acabat ja pràcticament. Pareix ahir quan no tenia pis, quan no entenia res d'italià, quan m'alimentava a base de "Catacrockers" i d'aigua, i ara...Ara ja comence a vore el final d'aquesta etapa del Giro, de la qual sols queda l'sprint final. Huit dies em separen de la terreta. En quilòmetres, més d'un miler, en hores de vol; dos. Huit simples dies, i Verona serà ja part d'un moment de la meua vida. Passarà a ser un record. Una enyorança.

Molta gent diu que un any Erasmus és deixar de costat la teua vida i obrir un xicotet parèntesi. No obstant, preferisc no fer cas del verb "Deixar" ni del verb "Obrir". No he deixat en cap moment la meua "vida" de costat. Tanmateix, no podria disfrutar d'aquest parèntesi sense ella. A l'igual que no he obert cap parèntesi amb aquest any a Itàlia (i Europa, per què no dir-ho?). Els parèntesi ningú els recorda. I l'oblit és el pitjor dels remeis.

Sols huit dies em separen d'un segon origen.

:)

Giro d'Itàlia

2010-05-31T13:24:00.007+02:00

Les cròniques les deixe per als periodistes. Jo simplement diré que l'última etapa del Giro d'Itàlia, la vaig disfrutar com un xiquet.

Nacions i Nocions.

2010-05-28T16:47:00.006+02:00

El dimecres, mentre esperava per entrar al despatx del professor a fer un examen sobre Història Contemporània, un senyor (d'uns 50 anys) se'm va aproximar, i em va fer diverses preguntes; Què feia allí, a qui esperava, per a què...El cas és que després d'aquest breu interrogatori, em va fer una sèrie de preguntes ja un poc més personals.

Primer em va preguntar que si era espanyol, perque per la meua forma de parlar, veia que no era italià, i que, per la pronunciació de les "e" davant de les "s" a inici de paraula (Spagna, per exemple), podia saber que era espanyol. Em va dir que el seu fill està nacionalitzat cubà, i que viu allí, que per tant, entenia la meua llengua. Jo, simplement em vaig limitar a somriure.

Després d'aquest moment un poc estrany, em va mirar de dalt a baix, i em va preguntar que com estava la situació econòmica a l'estat espanyol. Li vaig contestar (basant-me en el que puc llegir i el que puc veure per ací) que allí les coses pinten més mal que ací, encara que tampoc ells es lliuren. Vaig optar per no mencionar a Berlusconi (ací, i més al nord, és jugar-se-la molt). Em va dir que ho teníem fotut de veritat, que ells no. Si una cosa m'ha ensenyat aquest any, és que per a un italià, allò seu està en perfectes condicions i és el millor del món (un altre dia parlaré d'açò).

Ja per últim, em va fer una pregunta un poc desconcertant, i que em va deiar xocat. Em va preguntar si jo era més espanyol o més català. Li vaig dir que era de València, i que per tant, era del sud de Catalunya. L'home va entendre a la perfecció el que li deia i, com jo uns minuts abans, es va limitar a somriure.

L'examen em va ixir bé, per cert.

mal d'altura (en un cos menudet)

2010-05-25T19:15:00.008+02:00

Sols amide 171 centímetres, i no voreu el vertigen que tinc. Les distàncies en vertical, m'aturen. Em provoquen tremolors a les cames. No sé perque, però el que més vertigen em provoca, és estar a certa altura, parar i mirar cap allà dalt. Supose que serà perque la meua consciència sap que estic a certa altitud, i que els meus ulls no poden veure allò que tinc davant. A l'estar a certa altura, em fallen les forces, i em costa reaccionar. Són moments que es passa mal, la veritat (a cap persona li'ls recomane), però sempre hi ha algun lloc en el qual emparar-se, i poder protegir-se de la por.

Coses que odie (o com traure'm de polleguera), nº1:

2010-05-24T12:52:00.003+02:00

- Què estudies?

- Història.

- De l'art?

- No, història.

- Ah! Què estàs en tercer? l'últim any, no?

- Emmm...Història són 5 anys.

- Tanta història hi ha?

- Si.

- I per a què serveix? Per a les preguntes grogues del Trivial?

- No, per a professor.

- Ah! per a mestre, que guai!

- Mestre no, professor.

- I ja està?

- Uff!

per a tots aquells que parlen...

2010-05-20T19:22:00.004+02:00

Em fa gràcia aquells que em diuen que "Història s'aprova a mitja canya".

O una de dos;

- O jo sóc tonto.

- O no tenen raó.

Imatges.

2010-05-18T23:33:00.004+02:00

Estic sentant al meu nou raconet del pis; el balcó de la part de darrere, que dóna a un simple carrer (on corre molt de vent totes les nits). Des d'ací puc veure un dels monuments més importants i bonics de la ciutat de Verona; La Torre dei Lamberti. És el centre de la ciutat. I des de ma casa, es pot veure. De fet, sols hi ha dos punts des d'on la puc vore. Un és la meua habitació. L'altre és ací.
Caputxa al cap i amb música de fons, no em fixe ara mateixa en la torre. M'impressiona més la Lluna que està just sota. No m'havia fixat mai, però aquesta imatge que estic ara mateixa mirant, és preciosa. I pensar que l'he tingut tot el temps, i no he sabut aprofitar-la fins (exactament) 23 dies abans de que me'n vaja, em fa sentir culpable. Culpable per no alçar el cap més a sovint, i vore tot allò que em dóna Itàlia. Se m'acaba el temps ací. I les llunes van passant, i creixen, i es completen, i decreixen, i desapareixen. I aquest cicle va tocant fi, i comença un altre. I la Lluna, va renovant-se constantment. Com nosaltres.

I ella ens mira des d'allí dalt.
I nosaltres l'admirem des d'ací baix.

Canvis

2010-05-17T13:19:00.003+02:00

Finalment m'he decidit i he canviat el blog. Ara tampoc és que siga res de l'altre món, però crec que té un altre toc. He afegit nous apartats i he canviat colors, tonalitats, formes...Amb la foto, ja és un poc més personal. Poc a poc, intentaré que la cosa tire endavant.

M'agradaria que, si teniu propostes com millorar el blog, me les fereu saber.

No hagués pogut canviar el blog sense la teua ajuda! Gràcies per la nit d'ahir!!

:)

Dades Erasmus

2010-05-14T17:29:00.003+02:00

-Vaig arribar a Verona un 15 de setembre de 2009, i me n'aniré un 10 de juny del 2010. Han sigut 250 dies, que són aproximadament un 68'5% de tot un any (365 dies).

-D'aquest any Erasmus, un 62'6% del temps he estat ací, a Verona (i voltants). L'altre 37'4% he estat de viatges.

-He estat un 12'26% del meu temps d'Erasmus a París (21 dies)
-A la terreta, he estat un 11'68% del temps, que són aproximadament uns 20 dies.
-Entre Praga i Viena he estat en total, 7 dies, que ve a ser un 4'09% del curs.
-Tant a Berlín com a Cracòvia, m'he passat un 2'92% dels meus dies d'Erasmus (5 dies a cada ciutat)
-Els dos viatges més curts (3 dies), s'han emportat l'1'75% del meu temps ací a Itàlia.

-En total, he estat de viatges 64 dies.

-Aquest any, he agafat ja 17 vols, i encara me'n queda un; l'últim. He volat amb 3 companyies diferents (11 voltes amb Ryanair, 4 amb Wizz Air i 2 més amb EasyJet). L'últim és amb Ryanair.

-He dormit 9 nits a aeroports. On més, ha sigut a Bèrgam, unes 4. A Milà 2 nits i a Alacant, Praga i Cracòvia, solament una nit.

-He estat a 7 estats diferents: Alemanya, Noruega, Suïssa, França, Polònia, Rep. Txeca i Àustria (sense comptar el de residència; Itàlia).

Les dades diuen que ha sigut un bon any, no?

:)

Dies.

2010-05-11T19:29:00.004+02:00

Hi ha dies que t'agradaria estar a casa, amb la música de fons, gitat al teu sofà, amb els ulls tancats, i somriguent. Altres dies, t'agradaria estar caminant sense parar, ja siga a una gran ciutat, com per les muntanyes. Molts dies avellix no alçar-se del llit, i uns quants dies, desitjaries beure cerveses sense parar, amb bona companyia. Són tots aquestos dies els que em fan. Alguns ara mateixa no els tinc, però d'altres si.

Ací em falten dies d'XBOX amb tu, amb una Coca-Cola i amb un equip que ens tinga a tu i a mi. Em falten ixos dies d'estar a ta casa, dinant pasta amb pa de nous, o d'anar a vore el futbol amb tu. O ixir amb bici tots els dissabtes pel matí, i esmorçar un bon entrepà. Em falten dies de que vingues a casa a dinar, o dies de fer la "siesta" al mateix menjador. Em falten dies que s'alimenten de "carregats de bombo", i marcar gols i cridar. Dies de futbet, de raves bohèmies, d'escoltar als Antònia, als Manel o als Amics. Saborejar un vinil de Llach o de Raimon o de parlar de llibres, personatges i història. En definitiva, dies amb tu.

Em falten dies, i ací solament trenta.

Olho nesse blog!

2010-05-09T11:05:00.004+02:00

M'ha arribat al blog una invitació o mena de joc que tinc que continuar per a donar a saber el món dels bloggers. És una mena de llista sobre els 10 millors blogs que conec, i fer-los una xicoteta referència i, ja de pas, publicitat. La proposta me l'ha enviada Mariavalls_blog, a la qual li done mil gràcies. Vale a pena ficar de olho nesse blog, supose que serà una iniciativa portuguesa, i ve a ser un "Val la pena mirar aquest blog". Doncs això vaig a fer jo. Torne a repetir; moltes gràcies, Maria! No tinc 10 blogs dels quals parlar, per això, faré referències als 5 que més m'agraden.

- Mariavalls_blog: Per la seua forma de contar les coses i la facilitat per a fer-les tan quotidianes, tot i que està a 1001qm de distància. M'agrada el què i el com del que diu.

- ElsAmicsDeLesArts: Gran grup que cal escoltar! Les seues anècdotes són impressionants, i més si són narrades de tal forma.

- A.F Jaume Oller: Un blog diferent sobre fotografia. Relaxant.

- Lucas: Pel seu estil novel·lesc i la seua complicitat entre autor i protagonista.

- Poc Moderna: Blog de referències musicals i de les bones.

He dit.
Gràcies.

D'Iniestassos

2010-05-07T13:37:00.005+02:00

Ahir feia un any que Iniesta va marcar aquell meravellós gol al Chelsea. Torne a repetir: Simpatitze amb el Barça i el seu futbol però, com em van dir l'altre dia, "ser d'un equip ja són paraules majors". Aquell dia, començà a Catalunya un "baby boom". I molts dels nadons, s'anomenaren Andrés (o Andreu).
Recorde estar a un bar a Carcaixent, amb el meu germà i els amics. Jo vaig arribar a la segona part. I faltant un minut per al final del partit, "el Déu del futbol va baixar a Stamford Bridge", i va marcar per començar mite i llegenda. Sis títols. Al moment del gol, al bar es va fer el silenci i, un segon després tots vam assumir que era cert. Tots de peu, cridant (i alguns dels presents, plorant). Molts dies, encara em pose el moment i se'm posa la pell de gallina. I a alguns dies, un nus a gola.
I hui és un d'ells.

Sobre el Barça.

2010-05-03T19:54:00.005+02:00

Em fan gràcia tots aquells que se n'alegren de que el Barça haja quedat eliminat de la Champions. Simplement pel fet de que diuen que sempre recolzen equips "espanyols", que amb ells "hasta la muerte" en competicions europees. I ara no es paren de crear grups de Facebook tan patètics com:

"Culés haciendo reventar la final del Bernabeu"
"Plataforma para cambiar el estadio de Barça por Camp MOU"
"¿Cómo chorrea el Barça a sus rivales? Enciendiendo los aspersores"
"Laporta se irá a celebrar el Inter-Barça al bar de MOU(rinho)"

I així, milers.
De totes formes, recordar que el Barça "no compra balons d'or, simplement els fa", i que actualment, encara són els vigents campions de totes les competicions de l'estat espanyol, de les europees i de la competició internacional que otorga ser "El Millor Equip Europeu"
Així que amb aquesta entrada sols volia recordar a tots aquells que es cobreixen de gloria perque el Barça no està a la final, que el seu equip de l'ànima, va caure en octaus, és a dir, bastant abans que els blaugranes.

(Cal dir que no sóc del Barça, però em fot que se'l tracte així)
Hui per hui, són el millor equip del món, i dubte que se'l puga igualar fins d'ací molts anys.

Gràcies.

Verdaguer-Joanic.

2010-04-29T19:29:00.003+02:00

Després de tota l'odissea del volcà, del bus París-Praga, i de la nit a Bèrgam, Natxo i Maria es van trobar a l'estació de Florenc, a la capital de la República Txèquia. Maria tenia ja el pèl un poc més llarg. De fet, Natxo, mentre l'esperava, no es va adonar de que era ella la que se li aproximava. Caminaren vora el Moldava, parlant de tot allò que els passava a París i Verona. Cantaren allò de "ser malparit...". I es perderen pels carrers on Mozart i Kafka havien passejat. Van veure tota la ciutat, s'assabentaren de totes les llegendes i històries que d'ella es parlaven i menjaren Gulash i demés. I així, l'endemà del dia de Sant Jordi, decidiren exprimir més el viatge, i es plantaren a Viena, antiga capital de diversos imperis. Ja amb els euros a la mà, se n'adonaren del poder reial, de com estan de bons els pans de romer i de la bona orientació de Natxo. Caminaren per tota la ciutat i, amb les ulleres de sol, van vore que els jardins reials són perfectes per dinar. Menjaren Würstels, es perderen per laberints i es trobaren amb bars de cerveses grans i bones. Es quedaren bocabadats amb els gelats de Viena i fou a les afores de la ciutat on se n'adonaren de que la pluja els sentava bé. Es van conèixer més encara, fins saber-se ell Zac, i ella, Brenda.
Però el temps no es pot detindre, i aquest passa ràpidament quan veus que t'ho estàs passant massa bé, i Maria i Natxo es van plantar a Praga altra volta, per dir-se fins prompte, i tornar a la seues respectives vides. Però abans van caminar per ciutats altes, entre camins de pedra. I és que Bèrgam els quedava genial.

Ja havien disfrutat de la dita tournée. Ara sols els faltava recordar-la per a sempre. I això estan fent ara Maria i Natxo.

Tournée II

2010-04-21T14:18:00.001+02:00

Les bones coses es fan esperar (i de rogar...).

Aquesta vesprada-nit s'inicia la tournée (segundo acto).

Finalment, pareix que demà se'm farà de dia a Praga.

aPraga y vámonos!

Tournée

2010-04-20T16:50:00.005+02:00

Hi ha que vore com canvien les coses en qüestió d'hores. De minuts. De segons. Estava ja tot perdut, pareixia ja que res, que no me n'anava de viatge. I en un moment, tot ha canviat. No és 100% segur que vaja de viatge. De fet, en aquestes situacions, ninguna cosa està al 100% . Si alguna cosa és certa, és que res està segur ara per ara. De totes formes, tot pareix indicar que si que hi haurà tournée...Si no canvia res des d'ara fins a demà matí, Natxo anirà a Viena i Praga (no vaig sol, tranquils).

Possiblement, ha sigut el millor regal d'aniversari que hagués pogut tenir, la veritat.
Per cert, moltes gràcies als centenar de persones que m'ha felicitat, ja siga via facebook, tuenti, mòbil o en persona.

Grassotello ja en té 22.

De Llunes i volcans,

2010-04-18T13:17:00.004+02:00

Aquest matí he llegit una frase que ja està anotada a la Moleskine. Era graciosa a la volta que preocupant:

"L'home arriba a la Lluna, descobreix la penicil·lina, inventen cotxes, Google i fins i tot, màquines de tallar la gespa, però no pot fer res contra un núvol de cendra."

Fa un poc més d'un mes, vaig dir en aquest mateix blog que, la senyora Maria (corresponsal a París) i jo, ens n'anàvem de tournée per Viena i Praga, una setmana. Doncs bé, un mes i poc després, a tres dies de que siga realitat el viatge, no sé si es podrà fer o no. Jo aniré a la Catedral de Milà; Maria, ves a Notre-Dame.

No entenc com es fan armes nuclears, com es treballa amb gravetat zero, com es pot que, deixant una sopa gelada al microones, en trenta segons la tingues ja calenta. No entenc com no fan microones que gelen. Tampoc entenc com es pot estar parlant de que "Al 2015, los humanos en Marte" si no sabem ni com acabar amb els problemes que tenim ací. Deixeu-se de ximpleries, que ens hem carregat la Terra, i ixir cap a Mart o la Lluna, és de covards. Com podem pensar en anar a l'espai si encara ens quedem milers de coses per desenvolupar ací? Com anem a fer les coses de lluny bé, si les que tenim prop, les fem mal?
Que el transport aèri estiga tancat durant ja quatre dies a Europa, signifiquen moltes pèrdudes. Ixa és la notícia. 150 milions d'euros perden les companyies al dia amb aquesta crisi. Deixeu-se parlar de diners, de pèrdues i de beneficis i preocupeu-se pel que realment importa...perque si no ho feu, el dia que tingau la seu a Mart o a la cara est de la Lluna, a ningú li importarà.

L'home arriva a la Lluna però no aconsegueix la vacuna per a algunes enfermetats. Així som els humans.

homo homini lupus.

Caser

2010-04-11T20:50:00.003+02:00

Quin diumenge més caser! Són es 20'59h, me'n vaig a fer el sopar i encara estic en pijama. No he parlat amb ningú, ni he vist a ningú en tot el dia. He vist tres pel·lícules i he llegit un poc d'Obabakoak (vos recomane el llibre). Encara tinc lleganyes de les cabotades que he pegat en algun moment que altre de la vesprada. He netejat la casa a ritme dels Amics, i he dinat escoltant als Antònia Font. Igual plou que ix el sol, mai es sap en un diumenge d'aquestos. De totes formes, tampoc m'afecta molt. Tinc la persiana acatxada i tampoc és que m'importe massa el temps de Verona.

M'ha agradat aquest diumenge.
:)

Justícia.

2010-04-09T13:34:00.005+02:00

Estic ara mateixa posant-me al dia de totes les coses que estan passant a l'estat espanyol. Fa uns anys era pràcticament impossible assabentar-se de les coses que passaven a mil quilòmetres de distàcia si no era esperant al diari de l'endemà (que et costava i et costa, un ull de la cara). I fa uns segles ja...Una simple notícia des de Roma a Londres, podria tardar una quinzena de dies.
Per sort, actualment tenim una eina indispensable per a la comunicació: Internet.

I gràcies a ella, me n'adone de com de mal està l'estat espanyol. Però mal mal. A Garzón l'estan jutjant per investigar els crims dels franquistes. En canvi, no jutgen a aquells que, amparant-se en el poder, ens estan robant. No jutgen a aquells que, per falta de cultura, ens destrueixen la nostra història. Possiblement els faria falta saber alguna cosa més sobre BIC's i no sobre PAI's. Sonarà extrany, però per a no obrir ferides del passat, cal obrir abans fosses. Cal saber tota la història, perque qui no coneix la seua història, està condemnat a repetir-la. Vosaltres descansareu sabent on està soterrat el vostre "Caudillo", però milers de famílies no poden dir el mateix. Vau vèncer una guerra, i ens callareu durant quaranta anys. Però no més. No podeu fer callar a aquells que no descansen en pau. No podeu fer callar a aquells que, dècades després, encara somnien en saber on estan els seus marits, germans i pares. I no ens fareu callar, perque vosaltres teniu el poder, però nosaltres la raó. I sou vosaltres qui deurieu de tenir por, no nosaltres.

Jutgeu amb el cap, i no amb la butxaca. Jutgeu a aquells que se l'estan omplint a costa nostra. Jutgeu a aquells que, sense fer cas a la llei, tiren a terra cases de gran importància cultural i històrica. A aquells que es passen la pilota dels favors de mà en mà. A tots els que, bitllets en mà, compren ideologies i llibertats. Aquest despotisme és el que deuria de ser jutjat, i no aquells que intenten traure a la llum anys de foscor.

Per tot açò, senyors i senyores, deuríem de plantar-nos, perque com deia Serrat;
"Pare, que estan matant la terra...
Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra."

Liverpool

2010-04-07T20:59:00.007+02:00

cantautors poc inspirats,
polaroids per revelar,
pèrits incapacitats,
bioritmes asincopats.
som robots desmemoriats,
som soldats desprogamats,
nadadors descoordinats,
som pirates arruinats,
som infants desenganyats,
somniadors formatejats,
creadors de l'endemà...

...fills de la utopia.

(serà bonica aquesta cançó?)

Sol

2010-04-06T13:05:00.006+02:00

"Hay cierta gente que se enorgullece diciendo que su estado de ánimo no depende del aspecto que ofrezca el día. Mi felicidad, dice esa gente, no depende del color del cielo, porque yo tengo mi propia climatología interior."

Obabakoak, de Bernardo Atxaga

P.D: Hace sol.

Abril (no la seua nit freda).

2010-04-05T12:27:00.004+02:00

Ja estem a abril. Mes que és simbolitzat amb un diamant i una margarida. Al calendari gregorià, és el quart mes de l'any, encara que també ha sigut el segon mes de l'any, ja que al calendari romà primitiu, l'any començava a març. I que l'any començara a març té un fàcil explicació. Era l'època de que tot tornava a nàixer. Tornaven a crèixer les flors, era possible dur el ramat i l'agricultura tornava a ser bona. D'ací que a març comence el que els romans anomenaven la "Prima-Vera". Abril, per als romans, Aprilis. Aquest mot ve de la deesa grega Afrodita, la qual, en la llengua dels etruscos, s'anomenava Apru. Altres historiadors, pensen que la paraula Abril és una derivació d'Aprire, que significa obrir en llatí (perque a l'abril, els dies s'obrin més i, per tant, duren més). Numa Pompili va decidir retallar els dies a abril, deixant-lo en 29, però finalment, amb el calendari Julià, es va tornar als 30 dies.

I dins d'aquestos 30 dies, Natxo celebrarà el seu aniversari (dia 19), farà una tournée (dia 21), celebrarà el dia de Sant Jordi a Viena (dia 23), i la diada del seu país a Praga (dia 25).
També dirà allò de que "és nit freda per ser abril", o preguntarà allò de "qui m'ha robat el mes d'abril?".

M'agrada aquest mes, de sempre. I no simplement de veure què em depara enguany, ni perque siga el meu aniversari (qui em coneix bé, sap que no m'agrada rebre regals aquest dia), sinó perque veig que abril és un més especial i, com a cosa especial, cal prestar-li un poc més d'atenció.

:)

Primavera.

2010-03-29T22:38:00.004+02:00

Epa! Ja fa solet i la ciutat agafa un altre tipus de vida! Els gelats ja no venen acompanyats de mànigues llargues. El sol no s'amaga darrere de cap núvol i el vent deixa pas a les lleugeres brises.

Per celebrar-ho, nosaltres anàrem ahir a dinar al mirador, amb creïlles, truites, sandvitxos, coca-coles i pistatxos. Per celebrar que la primavera ja està ací, ens pegàrem un banquet de "toma pan y moja".

En honor a la primavera!

:)

Qui va dir que març no molaria?

2010-03-21T10:29:00.004+01:00

Finalment, hi haurà tournée!!

El matí caòtic del dimecres, valdrà la pena:

Del 21 al 28 d'abril, Natxo i Maria se'n van a Praga (i Vienna)

I aquesta setmana, vosaltres sis heu fet que siga una de les millors que he passat mai ací. Gràcies. Sobretot a tu, que ja et necessitava veure, i parlar, i riure i disfrutar com portem fent tota la vida. Gràcies.
:)

Krakow

2010-03-16T14:34:00.005+01:00

He vingut ja de Cracòvia. Diuen que és la Florència o la Barcelona de Polònia. I no van tan mal encaminats...Respectant les distàncies, tenen raó.
Com a bon "dito", tinc que dir que el menjar està molt bo. Molt però que molt bo. I que és tot abusivament barat. Abusivament perque, ho veus tot tan barat, que t'ho compres tot. :)
He vist Auschwitz i Birkenau...La paraula bonic no entra en cap dels dos llocs. Deixem-ho en que és interessant. Massa jueu-sionista i subjectiu, però interessant.
Recomane que es faça aquest viatge, encara que siguen tres dies. Sobretot a l'estiu, on no facen -9º i on la neu no ho tape tot.

(no tinc cap foto...bé! ni càmera!)

Ara ja toca estar a Verona, fins no sé quan.
La pregunta que em ronda pel cap és: Finalment hi haurà tournée?
I demà...Visita carcaixentina!
:)

Toca fi.

2010-03-07T20:38:00.004+01:00

Ja estem altra volta a diumenge. I els mesos van succeïnt-se. I açò poc a poc, va acostant-se al seu final. Març-Abril-Maig. A juny a casa. No sé amb quina idea de totes les que em passen ara pel cap em quedaria quan pense en el que em queda: Sols tres mesos? Encara tres mesos? No sé... Aquesta és la part subjectiva. Objectivament, són tres mesos. 90 dies.
I hui toca fi un d'ells. Un dia de dir adéu. Un dia que, ara que estic ja sol a la meua habitació, amb el llit per fer, un matalàs al terra, un paquet de galetes a la finestra, el llibre de les Cròniques de Pere III el Cerimoniós i una postal d'Estellés ha donat moltes accions-reaccions.
Gràcies per aquestos dies. Dies de no parar, de riure i somriure. Nits de no dormir. Vesprades de café; sopars de 40cm de pizza i una "Bella Napoli" amb mig litre de vi blanc, un macchiato i una camomilla. De discussions tant de dos mons econòmics, com de monuments europeus. De vent Bora a Trieste, de secrets a Bolonya, de catedrals a Milà i de castells a Ferrara.
Aquesta setmana s'ha tornat a parar el temps.

Per sort, encara queda una "tournée".

(a la foto, els convidats)

ja estan a Verona!

2010-03-01T13:10:00.003+01:00

i després de tota la nit en vela, de netejar la casa i cotxes, de l'únic que teníem ganes era de vore als nostres amics i jugar amb ells,

i ahir no fèrem altra cosa.
En la foto, esquiant en la Piazza del Signore

Homenatge

2010-02-26T12:37:00.005+01:00

L'altre dia, un bon amic (el qual sé que segueix aquest blog) em va donar una mala notícia. La persona per la qual jo hui per hui estic fent història, ens ha deixat. Senc si en aquell moment vaig exagerar les coses, però si; vaig plorar.
Encara puc recordar aquelles classes de literatura, on ens vas explicar el "Cantar del Mio Cid", i vam decidir no ixir al pati per a que continuares la història. I com a l'endemà, una hora després d'acabar les classes pel matí, encara estàvem sentats a les taules, escoltant la teua dolça veu, que parlava sobre València, sobre la conquesta als musulmans...Com, entre tu mateixa, feies diàlegs de personatges. I com ens deleitaves amb aquell somriure. I com vas fer que poc a poc, m'enamorara de la literatura. I de la literatura a la història, sols hi ha un pas. Pas que un altre professor, em va ajudar a pegar. Però tu fores qui em va empentar a estar on estic ara. A estudiar el que tu em vas ensenyar a estimar; la història. Fa uns mesos vaig fer un comentari al facebook sobre un homenatge que et van fer. I hui ja no estàs. I senc que no siga així.

Sé que aquesta entrada al meu blog no serà recordada, i tu no la podràs llegir.

Simplement, volia fer-te un xicotet homenatge, Mª Àngeles.

(inclús sabent que, el millor dels homenatges se't queda curt)

Dimarts de mercat.

2010-02-23T15:19:00.007+01:00

Suspendre un examen de lectura, provoca tristor. I si li sumes tonteries domèstiques...
Síndrome de:
"el peix que es mossega la cua"

Espere que se'm passe amb companyia de Paulo Cohelo, Ken Follet o, per culpa de l'examen, de Garibaldi.

Dolça besada...

2010-02-20T13:10:00.007+01:00

Si a la ciutat en la que vius està plovent, el dia és gris i fa fred.
Si el teu caser t'està enganyant al contracte i vigilant en tot moment.
Si, a les 13'17h del migdia els companys de pis encara no s'han alçat.
Si creus que tot açò se't menjarà...

...posa't Viure sense tu i somriu.

Querida fan:

2010-02-17T23:23:00.006+01:00

A petición popular, la extensión de mis blogs, se reduce.

(així??)

Comence a...

2010-02-12T20:41:00.004+01:00

...estar un poc cansat del que em passa (o millor dit, del que no em passa) a la terreta. Encara que estiga actualment en el millor estat de gràcia, des de fa ja una temporada, no puc evitar posar-me "mosca" quan veig que res és com era. I mireu que no tinc queixa sobre la meua vida. Tot em va rodat. Però pel que veig, em va així fora del meu poble. Pareix ser que no sóc ja tan ben rebut com jo em pensava o, en el seu defecte, que tampoc era per a tant la meua aportació. I, el que passa en aquestos casos, és que un es cansa. Es cansa de no tenir amb qui ixir a fer-se alguna cosa. Es cansa de caminar pel poble sense cap destí, com hui, que he caminat durant una llarga estoneta perque no volia tornar a tancar-me a casa. Es cansa de tenir que matar el temps llegint elpais.com, o la vilaweb.cat. També es cansa de, cada cinc minuts, entrar al facebook a fer-se de qualsevol grup de "pacotilla". Al final, com tota persona, jo em canse ja d'aquest victimisme en el qual m'han fet caure. No tenir opció a sortir d'aquest estat, també dol. I em podeu creure quan dic que dol molt. Moltíssim. T'alces. Et prens el desdejuni. Vas a comprar. Dines. Et poses a llegir una estoneta. Mates el temps mirant el sostre, o comptant els llibres que t'has llegit del teu estudi. Sopes. Dorms.

(Jo, de moment, per no trencar amb dita rutina, aquesta nit em quedaré a casa)

(i per continuar amb la meua rutina personal, no faré cas a aquestes ximpleries, però les tenia que dir, ho senc)

Natx-0, que tiende a infinito.

Música.

2010-01-28T16:44:00.005+01:00

Val, sé que no sóc Joaquin Luqui, ni Fernandisco (gràcies a Déu), però a l'igual que tots, tinc una llista de cançons. I el millor de tot, és que totes són en català! I no me n'he adonat fins ara, que he vist la llista de reproducció. És bona senyal per a la música en català, des de Mishima a Mazoni, passant per Antònia Font, Els Amics de les Arts o els Manel. D'Anegats a Joan Miquel Oliver. De Lax'n'Busto a Miquel Gil. I no cal oblidar ni a Sau, ni a Llach, ni a Raimon, ni Serrat, ni Ovidi...Els clàssics que ho començaren tot, ara fa ja una trentena d'anys. Són ells qui van començar a moure tot. Són els Joan Reglà de la música. Són ells qui, amb la seua veu, van fer que tornàrem a nàixer. Renàixer. I no hi ha millor forma de fer-nos escoltar, que amb la veu. I...què millor veu que aquella que ha estat creada per cantar? M'hagués agradat estar a Woodstock, però crec que sóc més d'un "Gener'76". A un bon concert, si senyor!.

D'això tinc ganes, d'agafar el cotxe, baixar la finestra i posar la veu al 23, i anar-me'n ben lluny, a qualsevol concert. Disfrutar. Somriure, ballar, botar, cantar. Posar-me la camiseta dels Antònia, i anar a veure'ls. El meu repte són els Manel. Agafar el cotxe, i cantar. Passar a per la gent, i posar-me un nas de pallasso per conduir, i moure els muscles, simbolitzant que estic ballant, mentre porte el cotxe a un concert. Al cotxe, a mi, i a la companyia. Tots, a gaudir d'hores de viatge per a, després, gaudir d'hores de bona música. Tinc ganes de patxanga (que jo només vull patxanga total). De sopar abans una "fondué" a un bon restaurant, i que el concert em transporte a un altre planeta. I que tot tinga un bon final.

I tot açò, gràcies a aquells que, ara fa ja tres dècades, ho van fer possible. A ells, gràcies.

Natx-0, que tiende a infinito.

Correus.

2010-01-25T16:00:00.006+01:00

Fa uns dies em va arribar un correu. No em deia moltes coses. Si aquest correu va ser rebut de bon grat, fou pel que venia amb ell. El correu sols deia:
Mira, és el que sona a ma casa a tot moment. Blanca ho canta perfecte! Espere que t'agrade. Vos esperarem per fer la segona reunió del club... i ja podrem cantar esta. Un abraç i estudia, que és el que toca ara.

Mira que el correu deia poc, però des de que vaig fer cas al que deia el correu, que no pare d'esboçar somriures. Sé que no és solament el correu el que em fa estar feliç, que hi ha darrere mil i una coses que ajuden, i molt. De fet, altres coses m'animen més, la veritat. Però és aquest correu el que ho va començar tot. La mateixa nit que vaig llegir el correu, vaig decidir cometre una locura (i no és ni casar-me ni anar a viure a Berlín...encara). Vaig decidir que no tenia que esperar més. I així serà. Ara ja tot ha tornat al seu equilibri normal. Normal dins d'un any Erasmus, clar està. Però al cap i a la fi, l'equilibri màxim que es pot tenir en un any així. No em fa falta res més. Si; sóc la felicitat en persona.

I em va fer falta un simple correu per adonar-me'n. Per adonar-me de milers de coses que tinc. Un simple correu. Gràcies.

Natx-0, que tiende a infinito.

L'església.

2010-01-16T16:44:00.003+01:00

No és fàcil actualitzar un blog mentre s'estudia sobre els valors de l'individualisme a la independència dels Estats Units allà per la segona meitat del segle XVIII. Tampoc és massa complicat, al mateix temps, saber quins valors buscaven. Porte ja unes setmanes estudiant a la biblioteca, ací a Verona. Podria explicar-vos que no és realment una biblioteca. Realment, és una església. I no sols perque fins fa 300 anys tenia ixa funció. No sols perque si, antigament era una església basada en l'ordre gòtic. És cert que solament queden els frescos i les columnes, les quals simplement estan per fer-te recordar que, tant a una biblioteca, com a una església, tens que tenir respecte per la resta, i guardar un mínim de silenci. Els frescos, es cauen poc a poc. Molt rusquinià. I m'agrada, la veritat. Li dóna un toc d'abandonament que fa que pugues veure com han anat passant els anys. Et fa veure i comprendre que el temps passa per a tots i per a tot. Avuí en dia, aquesta biblioteca no podria ser una església. O si ho fos, per entrar els meus llibres sobre les reformes de Calví, de Luter o de Zwingili, ho deuria de fer d'amagades. Tampoc em deixarien parlar sobre l'individualisme i la il·lustració (encara que aquesta mai s'acabà de desfer de la religió). Per sort, el temps passa, tant per a una església, com per a una persona. Nosaltres ens farem grans. I ens caurà el pèl, i ens ixirà panxa. I possiblement, a l'igual que a aquest edifici, el qual té unes meravelloses vistes del pati intern de la facultat, solament ens quedem en columnes que marquen tot allò que hem sigut, i frescos, els quals dicten el pas del temps.
Ací dins, per molt que penses que les hores no passen, i que estàs clausurat com un religiós, tot s'esfuma quan veus l'hora, i et gires i mires la nit. I aleshores et dones compter que no hi ha tanta diferència entre aquest edifici convertit en biblioteca, i el seu avantpassat; l'església. Possiblement, la vida d'un monjo enclaustrat, no varie massa de la meua. Dies i dies dedicats a l'estudi, al pensament, a la meditació. El canvi el marca el temps, un temps que cada volta es fa més i més llarg, que pesa als muscles. Pareix que porte el temps també dintre la meua bossa, entre els llibres i el portàtil. Entre la Moleskine i el bolígraf (marca Cristo, tot s'ha de dir).
Tot açò és molt cansat; però quan em note sense més forces per continuar, i quan més sol pareix que estiga, aleshores m'alce de la cadira, i camine fins a les escaleres que donen a la planta 2b. I és ací on m'ature i em gire, i veig tota la sala plena de gent que, a l'igual que jo, s'ha enclaustrat ací. I alce la mirada i allí estan; els dos únics frescos que continuen intactes, vigilant l'entrada. I vigilant que, quan els mire, esboce un somriure.

Natx-0, que tiende a infinito.

2010

2010-01-08T21:31:00.004+01:00

Primerament, felicitar a tota la gent l'any nou. Espere que les vostres peticions es facen realitat durant aquestos 365 dies nous que ens esperen. En segon lloc, dir-vos que torne a estar a Verona, i que ja m'he posat a estudiar, encara que molts de vosaltres continue sense creure-s'ho. Estic sol ací al meu pis fins la setmana que ve i estic aprofitant al màxim les estones de silenci.

S'ha acabat l'any 2009. Recorde quan, celebrant l'entrada en aquest any que ha acabat fa res, mentre tots els amics es felicitaven pel canvi, jo estava a un bany, amb unes tissores a la mà dreta, la coleta del pèl a la mà esquerra i amb una frase a la boca: Any nou, vida nova. I així va ser.

Sols li demane a aquest 2010, que continue tal i com ha començat; amb ganes i amb ixa il·lusió.
(i que els desitjos que he fet, baix la llum de la Torre Eiffel, es compleixquen).

Soñar contigo

Paraules d'amor

Volver

Boig per tu

Natx-0, que tiende a infinito.

Sé que estàs.

2009-12-26T18:16:00.003+01:00

Ja fa uns quants anys que no estàs, i encara se'm fa un nus a la gola quan entre a dinar o a sopar a ta casa, i veig la teua foto de bodes. I mira que et recorde cada un dels meus dies, però és que en aquestes dates, t'enyore més. La casa ja no fa olor a tu. Ja no es sent un soroll de fons que és el teu respirar. Les galtes de cap persona donen ja monedes de vint duros, ni d'euro. El teu castellà d'Albacete ja no sona a cap lloc. Mira que sempre he odiat els acudits roïns, però amb els teus, somreia, encara que, tot s'ha de dir, un poc per obligació. La carnisseria ja no és el que era. Tindries que veure el camp...No, millor no. No t'agradaria saber-ho. T'has perdut massa coses, la veritat. Estic estudiant una carrera. El meu germà ja és metge, saps? I si...continua igual de blanc que sempre. Ara mateixa estic estudiant a Itàlia i tranquil, la carn d'allí és bona. De menudet em contaves moltes històries...D'ahi vindrà la meua afició, no creus? La gent major diu que tinc el teu cos, que no puc negar que sóc un "Motorrete". És un orgull. Tindries que veure al teu net més menut...Era un nadó quan el vas veure per última volta. Ara està gros (o fort, com tu deies). Ja no porte el pèl com abans; m'he modernitzat. No et preocupes, que no fume, i que estic cuidant de tots, com em vas dir. Faltes a la teua cadira. Em causa respecte; mai m'he assentat en ella, si no era als teus genolls. T'has perdut moltes coses, de les bones i de les dolentes. Però tranquil que algun dia te les contaré totes.

Al cap i a la fi, tot continua igual que sempre.

Natx-0, que tiende a infinito.

París.

2009-12-20T23:38:00.005+01:00

Ja feia temps que necessitava tornar a casa, que necessitava l'amor familiar aquest tan peculiar del Nadal. Tornar a casa per sorpresa el dijous, va ser una bona idea. Una genial idea. Sobretot necessitava veure cares que ja començaven a ser borrores a la meua ment. Al meu germà sobretot.

Però abans d'arribar a la terreta, primer vaig fer una paradeta d'una setmana a París. A la capital francesa, he descobert mil coses noves. He pogut somriure, riure, cantar i ballar. Una ciutat feta per a disfrutar d'ella. Pots perdre't per llibreries impressionants o per palaus ostentosos. Al mateix temps, ho pots anotar tot a una Moleskine, o immortalitzar un moment a una imatge. Pots esmorçar tres peces de bolleria, un café en llet o un crêpe. Menjar kebabs grecs, o sopar a bons restaurants. Ha faltat la nòria, però...temps al temps. Jo ja puc dir que he estat al tercer pis de la Torre Eiffel, sent un poregós de les altures. He xafat el mateix sòl que Sartre al 68. He caminat per on els sans culotte corrien. He vist el que Da Vinci pintà, el que Napoleó construí i he passejat per on els tancs desfilaven al 45. I tot gràcies a "La mujer con el dedo pequeño pequeño". Gràcies, de veritat.

París, una gran i bellíssima ciutat a la qual, en 10 dies, vaig a tornar. I ara per celebrar un any nou que comença. Un 2010 al qual no li demane més del que tinc. Simplement, que no em lleve el que ja he aconseguit.

A mi, com a Joan Miquel Oliver, també...
"m'encanta París"!

Natx-0, que tiende a infinito.

Tòquio m'és igual

2009-12-12T21:15:00.004+01:00

Antònia Font té raó:

He vist un riu a París...

...i Tòquio m'és igual (però sobretot, el seu menjar)

En directo, y para ustedes, desde la capital francesa.

Natx-0, que tiende a infinito.

Dies.

2009-12-07T02:21:00.002+01:00

A Suiza, como a los gatos y los hombres, nos gusta el pescado, pero no mojarnos.

Això pensen els suïssos sempre que hi ha algun fregao internacional. He estat a Suïssa aquest cap de setmana. Concretament a Lugano, ciutat veïna a la benvolguda Itàlia. Els tres del pis, un cotxe, un matalàs, Pringles i quilòmetres.
Lugano és com Mònaco (en la qual no he estat), però sense tant de glamour. Així i tot, és molt cool.

Això si...No hagués pogut ser possible sense Xus. Gràcies per l'acollida, pels milers d'oferiments que ens has fet i, sobretot, perque ja tenim el vídeo. Ara sols queda penjar-lo al Facebook i crear un grup:

"Yo también pienso que Xus iba pedo cuando se tiró por la colina nevada"

De veritat; moltes gràcies.

Natx-0, que tiende a infinito.

Una per descansar.

2009-12-02T23:49:00.006+01:00

Escolta-la al llit:

vull viure com viuen els altres
vull fer les coses que fa la gent normal
vull dormir amb qui dormen els altres
ficar-me al llit amb gent normal com tu

La gent normal (versió Manel)

Natx-0, que tiende a infinito

Després de tant...

2009-11-24T21:03:00.003+01:00

Ja està...Ja se n'han anat. I jo que pensava que tindria ganes de que se n'anaren, i ara va i resulta que els sentiments estan a flor de pell. Resulta que les arrels de les que sempre parle, estan més marcades que mai. Calia regar-les, la veritat, però no amb llàgrimes.

Gràcies.

Natx-0, que tiende a infinito.

34 anys, i un.

2009-11-20T18:56:00.003+01:00

Hui fa 34 anys que fa morir Franco. caldrà celebrar-ho!

També en fa un d'aquells piquets a la facultat, en contra de Bolonya. I de la manifestació.

(que records!)

Fem (i farem) història.

Somni de barri

2009-11-16T23:06:00.005+01:00

Tinc un somni. Una volta el vaig fer públic a una persona. Una volta, el vaig dir. De normal, quan els somnis es diuen, després no es compleixen. Però sé que aquest si que es complirà. És un somni no desitjat des de fa poc de temps. De menut, amb menys d'onze anys, ja ho era. Tota la gent, quan contestava sobre què volia ser de major, responia alguna cosa que ara se n'ha adonat de que és impossible. Jo simplement contestava que volia ser professor d'institut (somniant -com no- en ser un Indiana Jones de poble). El somni, me'l reservava per a mi.
Jo, des d'un segon plànol, mirava als meus companyers de pati. Veia com, mentre es menjaven el seu entrepà de Nocilla, o de pernil amb tomaca i formatge, se'ls il·luminava la cara amb les seues respostes:
- Futbolista!
- Com Crivillé!
- Spiderman!

Jo, simplement, volia ser professor de història. No volia més. I dins meua, tornava a pensar en el meu somni. En el temps, amb vint-i-u anys ja (o encara, segons l'edat del lector), han anat succeïnt-se alguns somnis, però sempre han acabat en algun cajón desastre, caiguent en la llista de possibles. I és que el meu somni, sempre ha estat ahi. Sé que vaig pel bon camí. El meu somni, no és viatjar a la Lluna, ni que em toque el "Sorteo de Navidad". No és una bona vida, ni tampoc ser un esportista d'èlit. És simplement un somni de barri.

Però al cap i a la fi, el meu somni.

(com comprendràs, no vaig a dir el somni)

Natx-0, que tiende a infinito.

:)

2009-11-14T12:05:00.004+01:00

¡Qué bueno que viniste!

Natx-0, que tiende a infinito.

M'agradaria...

2009-11-08T15:01:00.004+01:00

Hui, diumenge de plutja.

Qui no estaria ara tapadet amb una manta, amb roses, a una llar i mirant una pel·lícula?

(A la caseta al camp. Alçar-se i esmorçar al llit. Després anar a passetjar per la muntanya, baixar a comprar el pa i dinar amb els parroquians, mentre es parla del món, i s'intenta solucionar. I a la nit, a corregir examens)

Natx-0, que tiende a infinito

Os lo dije

2009-11-06T12:54:00.004+01:00

He estat uns dies a la capital de Noruega, Oslo. No és una ciutat per a viure. Al menys per a mi. I no pel fred, sinó per la forma de vida de la gent. Una vida que es basa, a l'igual que ací, en treballar, dinar, treballar, sopar, dormir. El problema és que aquestes jornades, allí comencen a les 5 del matí.

Passetjar pel port, mentre neva, mentre es veu una península allà a la llunyania i al costat tens un castell medieval viking, des del qual pots sentir-te com un habitant del burg més, entre els seues carrers empedrats, les seues muralles majestuoses, la seua església, el centenar d'arbres que corbreixen la fortalessa, la veritat és que té el seu valor. Seguir caminant i trobar-te amb l'Òpera d'Oslo, o visitar el cementeri protestant, on estan soterrats baix els arbres del bosc i de les fulles caduques al terra, un tal Munch i un tal Ibsen, no té preu tampoc. Veure nevar mentre passes pel costat de la catedral, o mirar des del Jardí de les estàtues la magestuosa vista, supose que és el millor que es pot fer. També et pots perdre pel Museu Nacional, i gaudir del calor que et donen Much (como no), Van Gogh, Monet, Cezànne, Manet, Goya, el Greco, Rubens...Entrar a la sala d'art Contemporani, també és gustós per a la vista. Anar al Palau Reial, des d'on es pot veure l'Oslo del poder, o visitar el Parlament, o el Teatre Nacional...
Es poden fer mil coses a aquesta ciutat, la veritat, però totes abans de les quatre de la vesprada, quan es fa de nit, i el fred es fa amb tots els carrers. És aleshores quan ixen els violinistes, a tocar cançons tristes. Quan s'encenen les veles als bars, quan tot es tanca, quan els saxofons criden més als parcs, o quan les oronelles descansen. Una ciutat extranya; Escandinava, diria jo. Diferents cultures.

Com Anar Ràpidament Mentre Està Nevant...al McDonald's en pijama

He tornat a viatjar, si. Aquesta volta a Noruega.

Natx-0, que tiende a infinito

AF i viatges

2009-10-30T21:32:00.003+01:00

Després de molt de temps, torne per ací. Si, torne a estar escoltant música...Però aquesta vegada, estan junt a mi els meus companyers de viatge, els que en tot moment, passe el que passe, han estat ahi. I és que aquestos mallorquins són així. El seu salat (i el seu salero) deixen bocabadats a qualsevol persona. Igual et poden deleitar amb un viatge "A Rússia", que aparèixen a un "Camp de maduixes". Són capaços de recrear perfectament els "Multicinemes" que ens muntem a les nostres habitacions, amb pel·lícules de tot tipus. Gràcies a açò, la meua casa, totes les nits, es plena de "Milers d'habitants". I a l'hivern, per això, "Dins d'aquest iglú", sempre "Fa calor". Cal dir que hi ha una altra cançò, la qual és la meua preferida i em recorda a moltes coses, però les bones coses, cal reservar-se-les per a un mateix.
A qui no li agradaria anar-se'n lluny, amb un MP3 amb la bateria cargada i escoltant a aquestos genis de la música? Ai! Joan Miquel! Quines lletres ixen d'aquest cap al qual li falten pels, però li sobren idees! I Pau? Quan aprendrà Pau a fer el rap de "L'astronauta rimador" a un concert sense acabar per terra i roig com una tomaca? Però sense cap dubte, el meu heroi és Joan. Com es pot tocar el baix d'aquesta forma, passant desapercebut entre tots, amb la mirada perduda entre el públic? Com deia, qui no voldria estar tota una vesprada sentat a un tren, mirant per la finestra (i escoltant les més que pesades parades) i escoltant a aquestos bojos?
Però anar-se'n lluny. Molt lluny. A aquells llocs on és millor marxar en avió. El que es diu viatjar. El que he fet: Viatjar. Dies d'alçar-se matí, per recorrer tota la ciutat, amb l'U, amb l'S o a peu. De fer fotos desenfocades, de visitar panaderies barates on sempre es repeteix el mateix disc. Perdre's per la ciutat i tenir sempre un punt de referència alt, a certa plaça, on acabava la línia U5 i on es pot dinar per 1'20€. Caminar entre ideologies de cement, o parar-se a veure a cert grup de carrer tocar mentre el semàfor (un poc peculiar, tot cal dir-ho) està en verd. Parar-se a veure dotzenes de tendes que, en el fons, són iguals. Que et pregunten a cada cantó: "Do you speak english?". Fer-se cafés calentets i fotos. Moltes fotos. 355. Enamorar-se de la 261.

I és que aquestos són els detallets que m'agraden.

Natx-0, que tiende a infinito.

Verona y Vino Blanco

2009-10-19T15:09:00.003+02:00

Escric des de la biblioteca de la facultat on espere passar grans moments d'estudi. Des d'ací es pot un sentir un poc més alt, culturalment parlant. Sobretot si combinem un poc de biblioteca amb un poc de passeig per Verona. Caminar i arribar fins a la casa de Dante, no té preu, la veritat. Continuar caminant i perdre's per camins de pedra, que amaguen ja segles i, segurament alguns, ja amb un mil·leni a la seua esquena. Supose que el nivell de bohemisme és relativament baix si el comparem en altres ciutats europees, com ara Barcelona, París, Praha o Berlín. Però cal dir que Verona té el seu punt. Això si, el tens que buscar.
Buscar el lloc i el moment adequat per sentir-se un poc més bohemitzat. Pot ser, el lloc el trobes a piazza Erbe, baix de la columna del Lleó, o a la piazza Bra, al costat de l'Arena. També pot ser que el trobes a la catedral, o a les diferents esglésies que, paralel·lament al riu, es situen a la ciutat. Pot ser el lloc estiga al mirador, des d'on es pot vore tota la ciutat, o al parc de Garibaldi, des d'on un es pot sentar a escriure les coses que veu a la seua Moleskine.
El moment, el podríem trobar durant tot el dia, però sembla millor al migdia, quan el Sol s'assenta sobre els nostres caps, i el fred s'amaga per uns instants. Jo, al ser més de fred que no pas de calor, trobe el moment quan la llum del dia comença ja a despedir-se de tots, quan la Lluna comença a entrar en escena. És en aquest moment quan servidor agafa la seua agenda que una vegada el seu germà li regalà de Londres, i que des d'aquell moment, sempre porta darrere, i se'n va a qualsevol osteria amb la resta de la gent, i es situa a un racó de la taula, amb la seua copa de vi blanc, escoltant el que la resta de persones diuen i discuteixen. A una osteria, poden sorgir milers de converses. Algunes absurdes, altres utòpiques, però de normal, sobre història. Les osteries són, possiblement, el lloc més especial que es pot trobar a Verona. Uns amagatalls de la ciutat on pareix ser que el temps es va parar a l'època Moderna. On el Jazz està, amb molt poca veu, a cada racó del minúscul saló. Em senc com un "Salonniere", si. Sols estem la Moleskine, el Jazz, la gent i, en un segon plànol; Jo.

Supose que les osteries eren l'Starbucks de fa 300 anys...Sense portàtil, solament una agenda. Sense café, solament una copa de vi blanc.

Natx-0, que tiende a infinito

Portàtil, Manel i jo (i llibres)

2009-10-11T13:19:00.001+02:00

Malalt a casa. Sol a l'habitació. Sense res...Sols el portàtil, la música de Manel i jo. estem ací els tres ents en la foscor. Manel sona a la llunyania, el portàtil em pesa a les cames. Jo estic dèbil. Malalt, sense forces per a res, sense intencions de moure'm de casa. Una casa que ja té un nou personatge dins; Roberto. Sicilià que estudia per a pilot d'avió. Malalt i sense forces, em dispose a escriure ací els pensaments que em passen ara pel cap. Podria fer com Arturo Pérez-Reverte, i d'un dia com el d'ahir, a Venèzia, escriure tot un llibre que, per la plutja que ens va caure, podria ser perfectament "Un dia de Cólera". També podria fer com ell, i parlar de totes les coses que veig a Verona, ciutat a la que vaig a viure (i conviure) fins juliol. Aquest llibre, segurament s'anomenaria "Territorio Comanche". Podria resumir en uns quants llibres tot el que em passa ací, totes les anècdotes i històries que sorgeixen de mi i de la gent que està ací estudiant com jo. Aquestos llibres serien més extensos...Hi hauria més d'un. Possiblement seria el Capità Alatriste. Podria fer com la Maga, i no entendre res. O també com Horacio, i entendre-ho tot. No sé. També podria fer com Gürb, i disfressar-me per passar sense ser reconegut.
Però no estic escrivint per parlar de literatura magistral, sinó per deixar-me dur per un teclat, un "Ceràmiques Guzman" i unes idees. Un teclat que poc a poc va sent més fàcil, unes cançons que cada volta em fan recordar més, i unes idees que fan que el meu cervell no pare d'estar en moviment.
Sol, ací dins d'aquesta càmera, sense cap decibel de més, sols Manel, el teclat i els sorolls que naixen d'un costipat monumental. Sols això. Febra, tos, congestió. Portàtil, Manel i jo. Cert llibre queda molt a prop de mi...En el meu estat, hui l'acabe...Sols són un centenar de pàgines les que em queden per acabar un llibre que en un principi servia per fer de burla, i que ara és per a mi ja un clàssic, un llibre de culte. Cortázar. Rayuela. És extrany que encara tire de menys a Rocamadour, i això que ja fa temps que no ix al llibre.
Manel ara m'està deleitant amb "Corrandes de la parella estable". Que gran! El sonar d'aquesta cançò em fa recordar-te. Em fa tornar a reaccionar com aquella volta. El portàtil està malalt com jo. Li queda poca bateria. Està en les últimes, i necessita descansar. Jo necessite una dutxa, algun medicament que m'ajude i que continuen les cançons, i amb ells, els records.
Hui, si tingués que ser algun personatge literari, hui seria Jabato, del llibre de Javier Garcia Sánchez "L'Alpe d'Huez". Encara que tot en contra, intenta sempre superar-ho.

Natx-0, que tiende a infinito

Rutines

2009-10-07T15:15:00.000+02:00

Està molt bé tenir ja una rutina a seguir...M'agrada perque així no estàs tot el dia sense fer res. La rutina d'alçar-se prompte per anar a parlar amb mil i un professors, per entendre el que et diuen a les classes, per no saber ni en quina classe tens que estar ni a quina hora. La rutineta de que estàs matriculat d'unes assignatures i vols canviar-les totes i no pots.
En fi, de les coses que veig per ací, de la gent, dels soparets, de les rises i de més coses, no tinc queixa, la veritat. La gent és perfecta, ja siga a casa mirant una pel·lícula o visitant Bardolino, al Llac Garda.
El pis comença ja a tenir un poc més de sentiment, ja tinc "la foto" penjada, ja hi ha roba per les cadires, música pel pis i més coses.

En fi...vaig a vore que em diuen els coordinadors, que comença a ser un poc desesperant no saber res.

Ah! A Itàlia els cafés no són igual que a la facultat!

Natx-0, que tiende a infinito

Començar a ser...

2009-10-05T17:49:00.000+02:00

Començar a ser ja un més a una ciutat nova. Començar ja a conèixer a gent, a poder ixir a fer-te un café, o una cervesa. Començar a no estar ja sempre decaigut per no tenir pis. Començar a estudiar, a cuinar, a caminar sense importar on es va. Començar a llegir llibres, a continuar Rayuelas. Començar a tirar de menys a la gent. Començar a ser rutinari tirar de menys a certa gent.

Començar una nova vida...però sense oblidar l'anterior.

Nou blog el meu...L'anterior no es podia actualitzar, ho senc.

Natx-0, que tiende a infinito.